Rabí Nissan Ben Avraham
Un esclau en perill
Un esclau jove, garrit i ben plantat, desplaçat molt lluny de la seva família, se troba a una casa estranya. Una casa egípcia.
Els egipcis tenien unes idees de la moral molt llunyanes del que li havien ensenyat a sa casa. Ja ho havia vist en els antics veïnats seus, els cananeus, parents dels egipcis de carn i de moral. Però abans ell estava amb els seus pares i els seus germans i no havia sentit el pes de la responsabilitat sobre les seves espatlles.
Ara és a casa dels egipcis, tot solet, en mans de la senyora de la casa.
La senyora estava casada amb un desgraciat, i ella també havia tornat desgraciada. El seu marit estava castrat, era un eunuc del Faraó. I, on pot trobar consol una dona així, amb unes necessitats físiques que el seu marit no comparteix?
Per això tenien els esclaus. Persones sense personalitat. Ens inexistents. Més insignificants que els animals. Els prenien per a les seves necessitats, sense que el seu patiment tingués cap importància.
Però els esclaus sí tenen personalitat, tenen importància i existència i sofreixen com qualsevol altre, o més. Fins que mor llur cor, se torna de pedra. A no ser que tinguin una força espiritual molt gran que els ajudi a superar els revessos de la vida.
El jove esclau, Yossef, havia crescut dins una família que sabia atorgar personalitat a tots els seus membres, també als esclaus que hi havia, i per això no la perdé quan arribà a la casa de l’eunuc, Potifar, i de la seva desesperada muller, la fera salvatge.
Ella l’encalçava cada dia, i així durant tot un any! I ell sabia desfer-se’n d’ella, dia rere dia, malgrat la seva condició d’esclau.
Els esclaus moderns
En la nostra societat moderna també hi ha esclaus. Esclaus de la societat, de les normes establertes, o de les ‘enteses’. I els esclaus moderns també sofreixen, tenen importància i existència. Però amb el temps les van perdent i deixen que el cor mori i torni de pedra. ‘Així és la vida’, ‘no hi ha més remei’. Esborren la seva identitat, la dilueixen en el suc insípid de les deixalles dels altres, de les idees importades sense elaborar, de eslògans lluents i buits.
A no ser que la personalitat sigui molt forta, molt clara i ben edificada. Ben educada. De manera que quan la fera salvatge ataca, saben què fer i com defendre’s. Dia a dia, durant anys i més anys.
L’esclau, Yossef, estava tot sol, desemparat. Nosaltres, normalment, no estem sols. Tenim pares, parella, família, que ens poden ajudar, que ens recolzen. Tanmateix, sense una personalitat molt forta, és molt mal de fer aguantar l’empenta cruel i despietada de ‘la societat’, que quan és bona – és molt bona, però quan no ho és, no hi ha res pitjor.
Yossef, en el primer moment, exposa la gran confiança que l’amo de la casa ha posat en ell. ‘Tot ho ha confiat en les meves mans, i com puc fer un mal tan gran?!’ I, també, afegeix que és un pecat davant D’éu. Segurament ho posà en segon terme pel fet que aquella gent no devia tenir molta devoció. O tal vegada per anar del més lleu al més greu.
El temor del creador
Quan morí Raban Iohanan ben Zaccai, els seus alumnes li demanaren una benedicció, i ell els digué: que tingueu un temor de D’éu com el temor dels homes. S’estranyaren els alumnes, i digueren: amb això ja basta? I ell digué: tant de bo! Ja que la gent diu: que no me vegi ningú!
El temor al Creador no és immediat, no és obvi. Quan una persona comet un pecat, té molt en compte que ningú el vegi, sense tenir en compte que el Creador ho veu tot. Això se denomina en el Talmud ‘robar el coneixement diví’, fer com si D’éu no ho pogués conèixer.
I que ningú pensi que Yossef no tenia sentiments, no sentia la temptació. El verset diu que ‘un dia vingué a casa a fer la seva feina…’ (Gèn. 39:11) i els Savis del Midraix no acaben de saber si era veritablement el seu treball, o si venia per ‘altres feines’, clara al·lusió a la temptació. I, segurament sentint aquella feblesa moral, fou quan la seva senyora, a la fi, aconseguí posar-li mà al damunt.
El mèrit quotidià
En altra temàtica, en el mannà que rebien els Fills d’Israel diàriament, no el podien guardar d’un dia per l’altre. I hi havia gent que provava de deixar-lo per l’endemà ja que, si avui he tingut el mèrit, si avui he assolit el grau d’integritat moral, qui m’assegura que el podré obtenir també demà? Aquest pensament ja implica una feblesa moral, una manca de confiança en les forces que tenim, que obri la porta a la temptació i li diu: ja ho pots tornar provar, que estic a la teva disposició!
El Midraix diu que quan Yossef arribà a aquest punt, quan ja estava en mans de la seva senyora, predisposat a fer el que fos, li aparegué la cara de son pare i això fou el que l’aturà, el que li donà les forces per fugir de la fera salvatge i de no sucumbir.
Què té d’especial la cara de son pare? Per què tingué la força d’aturar-lo?
Connexió amb el Creador
Yaacov fou una persona que s’esforçà més enllà de les nostres possibilitats de comprensió en posar-se en contacte amb el Creador, sense desconnectar-se del que feia en la seva vida personal. Fins el punt de veure la imatge divina reflectida en la cara del seu germà, un assassí que havia jurat matar-lo. Però Yaacov sabé retreure el punt més profund, que molt poques persones humanes són capaces de perdre, que connectava el seu germà al Creador. I el mateix era capaç de fer amb tot el que veia o feia. Tot ho tenia controlat, tot trobava la seva connexió amb el Creador. Això feu que la seva cara reflectís, igualment, la imatge divina, amb moltíssima més força i claredat. Fins el punt que el nostres Savis arribin a dir que la seva cara estava gravada al gran tron celestial del Creador.
Quan el seu fill Yossef es trobà en un dels moments més difícils, en un moment de gran feblesa espiritual, recordà la cara de son pare i això li donà les forces per fugir. Perquè en aquell moment feu ell mateix la connexió amb el Creador que li permeté comprendre la futilitat de l’acte que volia fer i el Món que perdria si es deixava engalipar per la mala tendència.
Han passat més de tres mil cinc cents anys d’aquell moment, i nosaltres tenim altres eines per arribar al mateix lloc.
D’on vens i on vas?
Els Savis ens comunicaren que hem d’aprendre a valorar d’on venim, on anem i qui ens ha de jutjar. No se tracta de trucs màgics que ens salvin dels perills, sinó d’un treball intel·lectual i espiritual intens que ens ajudi a calibrar els nostres fets. D’on vens? d’una gota pudent. On vas? al lloc de pols, de cucs i putrefacció. I qui t’ha de jutjar? El Rei de reis, el Sant, beneït sia. La constitució humana és de cos i ànima. El cos tornarà a la pols d’on ha sortit, i l’ànima anirà al gran judici, davant el gran Jutge.
Tenim també eines emocionals, que depenen de la intensitat de la nostra vida espiritual, de com hem viscut la nostra experiència jueva en el dia a dia, en xabat i en festius, en la nostra família o amb els nostres amics jueus que ens han gravat unes emocions positives molt fortes en els nostres sentits que en els mals moments ens han d’ajudar a sobreviure el perill.
Res de tot això arriba de forma màgica, sinó únicament després de grans esforços intel·lectuals, emocionals i espirituals, que estiguin ben centrats en la meta que volem assolir i allunyats de qualsevol mena d’error o transgressió. Això representa un gran treball en tots els aspectes, del que no ens podem desfer. I convé començar com més prest, millor.
Felices en tierra perniciosa
Esta parashá nos trae uno de los relatos más ejemplarizantes de la Torá, acerca de la vida del judío en el exilio. Ioséf había llegado a Egipto como esclavo, y luego de penurias e injusticias, resulta haber arribado a la posición más poderosa de dicha nación: de esclavo humillado ha pasado a ser un príncipe, un ser temido y obedecido por todos. Es la primera realización, y a nivel superlativo, que encontramos en nuestra tradición, del sueño que todo inmigrante alberga cuando apuesta a integrarse a una nueva sociedad.
El sueño de Yosef
