L’Home-Planta

Rabí Nissan Ben AvrahamLledFosca i fred

En alguns textos talmúdics i midràixics podem trobar referències a l’hivern com temps de fosca i fred. És clar. El sol lluu poques hores, i les poques hores de llum se veuen minvades pels núvols més o menys espessos que tapen el cel. El fred ens tanca dins la casa, vora l’estufa, i preferim no treure el nas al carrer. Els arbres perden les fulles i tot sembla fosc, gris, trist. L’arbre sembla mort.

L’aparent mort de l’arbre no mostra la vida intensa que segueix en les arrels i que començarà a fluir pels xilemes en arribar la primavera. En realitat, l’arbre té una vida interior intensa, sobre tot a partir d’un moment determinat de l’hivern en que comença un nou cicle de vida, la saba se renova, encara que només al cap d’algunes setmanes començaran a aparèixer les primeres fulles i molt més tard vendrà la fruita.

Però no tan sols és temps de fosca “física”, per dir-ho de qualque manera, sinó també de fosca espiritual. També i ha un fred “espiritual”, una fredor de no voler fer les coses, de no saber sortir del llit calentet cada matí per a fer els nostres deures. És també l’època del “mal temps”, quan la pluja, el vent, ens poden molestar a l’hora de treballar. Això pot passar a qualsevol època de l’any, evidentment, però en hivern és més comú i més perillós.

És un greu problema, com se pot comprendre, ja que no podem aturar les nostres activitats. Tenim molta feina per fer, i no és cosa de perdre el temps. El que hem de fer és saber convertir aquests inconvenients en factors favorables per a les nostres activitats. Sempre se pot aprendre qualque cosa, fins i tot dels inconvenients. Continue reading “L’Home-Planta”

Temptacions i Salvacions – Nocions de judaisme

Rabí Nissan Ben Avraham

Roman_collared_slaves_-_Ashmolean_MuseumUn esclau en perill

Un esclau jove, garrit i ben plantat, desplaçat molt lluny de la seva família, se troba a una casa estranya. Una casa egípcia.

Els egipcis tenien unes idees de la moral molt llunyanes del que li havien ensenyat a sa casa. Ja ho havia vist en els antics veïnats seus, els cananeus, parents dels egipcis de carn i de moral. Però abans ell estava amb els seus pares i els seus germans i no havia sentit el pes de la responsabilitat sobre les seves espatlles.

Ara és a casa dels egipcis, tot solet, en mans de la senyora de la casa.

La senyora estava casada amb un desgraciat, i ella també havia tornat desgraciada. El seu marit estava castrat, era un eunuc del Faraó. I, on pot trobar consol una dona així, amb unes necessitats físiques que el seu marit no comparteix?

Per això tenien els esclaus. Persones sense personalitat. Ens inexistents. Més insignificants que els animals. Els prenien per a les seves necessitats, sense que el seu patiment tingués cap importància.

Però els esclaus sí tenen personalitat, tenen importància i existència i sofreixen com qualsevol altre, o més. Fins que mor llur cor, se torna de pedra. A no ser que tinguin una força espiritual molt gran que els ajudi a superar els revessos de la vida.

El jove esclau, Yossef, havia crescut dins una família que sabia atorgar personalitat a tots els seus membres, també als esclaus que hi havia, i per això no la perdé quan arribà a la casa de l’eunuc, Potifar, i de la seva desesperada muller, la fera salvatge.

Ella l’encalçava cada dia, i així durant tot un any! I ell sabia desfer-se’n d’ella, dia rere dia, malgrat la seva condició d’esclau.

Els esclaus moderns

En la nostra societat moderna també hi ha esclaus. Esclaus de la societat, de les normes establertes, o de les ‘enteses’. I els esclaus moderns també sofreixen, tenen importància i existència. Però amb el temps les van perdent i deixen que el cor mori i torni de pedra. ‘Així és la vida’, ‘no hi ha més remei’. Esborren la seva identitat, la dilueixen en el suc insípid de les deixalles dels altres, de les idees importades sense elaborar, de eslògans lluents i buits.

A no ser que la personalitat sigui molt forta, molt clara i ben edificada. Ben educada. De manera que quan la fera salvatge ataca, saben què fer i com defendre’s. Dia a dia, durant anys i més anys.

L’esclau, Yossef, estava tot sol, desemparat. Nosaltres, normalment, no estem sols. Tenim pares, parella, família, que ens poden ajudar, que ens recolzen. Tanmateix, sense una personalitat molt forta, és molt mal de fer aguantar l’empenta cruel i despietada de ‘la societat’, que quan és bona – és molt bona, però quan no ho és, no hi ha res pitjor.

Yossef, en el primer moment, exposa la gran confiança que l’amo de la casa ha posat en ell. ‘Tot ho ha confiat en les meves mans, i com puc fer un mal tan gran?!’ I, també, afegeix que és un pecat davant D’éu. Segurament ho posà en segon terme pel fet que aquella gent no devia tenir molta devoció. O tal vegada per anar del més lleu al més greu.

El temor del creador

Quan morí Raban Iohanan ben Zaccai, els seus alumnes li demanaren una benedicció, i ell els digué: que tingueu un temor de D’éu com el temor dels homes. S’estranyaren els alumnes, i digueren: amb això ja basta? I ell digué: tant de bo! Ja que la gent diu: que no me vegi ningú!

El temor al Creador no és immediat, no és obvi. Quan una persona comet un pecat, té molt en compte que ningú el vegi, sense tenir en compte que el Creador ho veu tot. Això se denomina en el Talmud ‘robar el coneixement diví’, fer com si D’éu no ho pogués conèixer.

I que ningú pensi que Yossef no tenia sentiments, no sentia la temptació. El verset diu que ‘un dia vingué a casa a fer la seva feina…’ (Gèn. 39:11) i els Savis del Midraix no acaben de saber si era veritablement el seu treball, o si venia per ‘altres feines’, clara al·lusió a la temptació. I, segurament sentint aquella feblesa moral, fou quan la seva senyora, a la fi, aconseguí posar-li mà al damunt.

El mèrit quotidià

En altra temàtica, en el mannà que rebien els Fills d’Israel diàriament, no el podien guardar d’un dia per l’altre. I hi havia gent que provava de deixar-lo per l’endemà ja que, si avui he tingut el mèrit, si avui he assolit el grau d’integritat moral, qui m’assegura que el podré obtenir també demà? Aquest pensament ja implica una feblesa moral, una manca de confiança en les forces que tenim, que obri la porta a la temptació i li diu: ja ho pots tornar provar, que estic a la teva disposició!

El Midraix diu que quan Yossef arribà a aquest punt, quan ja estava en mans de la seva senyora, predisposat a fer el que fos, li aparegué la cara de son pare i això fou el que l’aturà, el que li donà les forces per fugir de la fera salvatge i de no sucumbir.

Què té d’especial la cara de son pare? Per què tingué la força d’aturar-lo?

Connexió amb el Creador

Yaacov fou una persona que s’esforçà més enllà de les nostres possibilitats de comprensió en posar-se en contacte amb el Creador, sense desconnectar-se del que feia en la seva vida personal. Fins el punt de veure la imatge divina reflectida en la cara del seu germà, un assassí que havia jurat matar-lo. Però Yaacov sabé retreure el punt més profund, que molt poques persones humanes són capaces de perdre, que connectava el seu germà al Creador. I el mateix era capaç de fer amb tot el que veia o feia. Tot ho tenia controlat, tot trobava la seva connexió amb el Creador. Això feu que la seva cara reflectís, igualment, la imatge divina, amb moltíssima més força i claredat. Fins el punt que el nostres Savis arribin a dir que la seva cara estava gravada al gran tron celestial del Creador.

Quan el seu fill Yossef es trobà en un dels moments més difícils, en un moment de gran feblesa espiritual, recordà la cara de son pare i això li donà les forces per fugir. Perquè en aquell moment feu ell mateix la connexió amb el Creador que li permeté comprendre la futilitat de l’acte que volia fer i el Món que perdria si es deixava engalipar per la mala tendència.

Han passat més de tres mil cinc cents anys d’aquell moment, i nosaltres tenim altres eines per arribar al mateix lloc.

D’on vens i on vas?

Els Savis ens comunicaren que hem d’aprendre a valorar d’on venim, on anem i qui ens ha de jutjar. No se tracta de trucs màgics que ens salvin dels perills, sinó d’un treball intel·lectual i espiritual intens que ens ajudi a calibrar els nostres fets. D’on vens? d’una gota pudent. On vas? al lloc de pols, de cucs i putrefacció. I qui t’ha de jutjar? El Rei de reis, el Sant, beneït sia. La constitució humana és de cos i ànima. El cos tornarà a la pols d’on ha sortit, i l’ànima anirà al gran judici, davant el gran Jutge.

Tenim també eines emocionals, que depenen de la intensitat de la nostra vida espiritual, de com hem viscut la nostra experiència jueva en el dia a dia, en xabat i en festius, en la nostra família o amb els nostres amics jueus que ens han gravat unes emocions positives molt fortes en els nostres sentits que en els mals moments ens han d’ajudar a sobreviure el perill.

Res de tot això arriba de forma màgica, sinó únicament després de grans esforços intel·lectuals, emocionals i espirituals, que estiguin ben centrats en la meta que volem assolir i allunyats de qualsevol mena d’error o transgressió. Això representa un gran treball en tots els aspectes, del que no ens podem desfer. I convé començar com més prest, millor.

El Foie Gras – Temes de caixrut

Rav Nissan Ben Avraham

8220137875En les lleis de la ‘Dieta Jueva’, hi ha un apartat molt important, que convé conèixer. Quan un animal és atacat per una fera, al camp, aquest animal no es pot menjar, ja que la Torà, al llibre de Xmot diu que la “carn al camp, que ha estat esbudellada, no la mengeu, al gos la llençareu”.

Explica Maimónides que no se tracta d’un animal que ha mort a causa de l’atac, ja que en aquest cas és clar que està prohibit menjar-lo, a causa de que no ha estat degollat correctament, i per tant el verset es refereix a que la fera només ha causat ferides mortals a l’altre animal.

Aquestes ferides són les que, segons la Tradició Oral dels nostres Savis, determinen que l’animal ferit no podria viure, ja que el verset diu que “al gos la llençareu”, o sia que no té possibilitats de seguir vivint. I encara en cas de que la degolli abans de que mori, estarà prohibit menjar d’aquesta carn. Continue reading “El Foie Gras – Temes de caixrut”

Eliminat per majoria – Nocions de judaisme

Rabí Nissan Ben Avraham

1016Segons la majoria

Un verset del llibre de Xmot (Èxode 23:2) diu que hem d’anar rere la majoria. Tant si se tracta d’un tribunal en què la majoria dels jutges tenen una opinió i una minoria pensa diferent, a l’hora de decidir, hem d’anar segons l’opinió majoritària (i així ho podem veure al Talmud Sanedrí 36a), com si se tracta de mescla de menjars prohibits amb altres permesos (com diu el Beçà 3b, etc.), en que la prohibició queda eliminada.

El principi diu que en tots aquests casos, hem de decidir segons la majoria.

He d’avisar que la lectura d’aquest article segurament sorprendrà algunes persones que no coneixen les discussions rabíniques i no saben fins a quin punt poden fixar-se en petits detalls. I he de dir que les discussions venen a intentar descobrir el vertader significat dels manaments divins, i que ningun dels Savis intenta ‘crear’ un nou manament o derogar-ne un altre, sinó que tots ells intenten arribar als límits de cada paraula i de cada expressió, per tal de conèixer la voluntat divina, fins i tot quan semblen estranys. Continue reading “Eliminat per majoria – Nocions de judaisme”

La ‘Visita als Malalts’

Rabí Nissan Ben Avraham

despedidaUna de les obligacions bàsiques que ens ensenya la Torà és la de la caritat, ‘Gmilut hassadim’, en hebreu, fer el be al proïsme. Aquesta obligació té moltíssimes expressions, que es refereixen a quasi tots els aspectes de la vida.

Comença amb l’ajuda a persones necessitades, com per exemple fer un préstec de diners a un amic que està en dificultats econòmiques, de manera que pugui passar el tràngol sense arruïnar-se. També donar els serveis pòstums a un difunt, tot el relacionat amb el soterrament i el suport als familiars que estan de dol estan inclosos en el manament de la caritat. Un consell a una persona que no sap per on prendre, que vol fer un negoci, o que no sap com començar una tasca o com sortir d’un embull.

Totes aquestes manifestacions són importants, però n’hi ha que ho són més que les altres. No és el mateix fer un préstec a un veïnat, que salvar-lo quan està en perill de mort. Són dos exemples de caritat, però el seu valor específic és molt diferent. Continue reading “La ‘Visita als Malalts’”

Parlaré amb ell en somni

Rabí Nissan Ben Avraham

Mother and daughter sleeping

Hem de fer cas als somnis?

El Talmud (al tractat de Ndarim = ‘vots’) parla d’un tema interessant per a moltes persones: quina força té el que hem somiat?

La pregunta formulada és: què passa si en un somni algú t’excomunica?

L’excomunió és un càstig molt fort, aplicat antigament a persones que malparlaven de la Torà, dels Profetes o dels Savis. El significat pràctic era que la persona excomunicada no comptava en el còmput dels deu homes necessaris per fer quòrum (minyan) a la sinagoga; no se podien acostar a menys de dos metres d’ella i, en fi, quedava exclòs de la comunitat on vivia. L’excomunicació acabava quan l’excomunicat demanava perdó (davant la persona que l’havia excomunicat o davant un Tribunal) i se corregia del seu comportament. No sempre s’ha fet ús correcte d’aquest càstig i no sempre comprenem quines eren les circumstàncies que induïren a excomunicar una persona o altra, i aquí no venim a parlar d’aquest tema.

El que volem veure és que en el cas que un Savi, o qualsevol altra persona, excomunicava algú, només el mateix Savi o qualcú amb més categoria podia anul·lar el càstig. El Talmud diu, a la pàgina 8a de Ndarim, que en cas de que qualcú fos excomunicat en somni, l’excomunicació tenia valor, i era necessari anul·lar-la davant deu persones. I això significa que el somni té valor i hem de fer-li cas.

Però una altra cita del Talmud, aquesta vegada del tractat de Sanedrí (pàgina 30a), diu que una persona que havia mort son pare, i el fill sabia que tenia diners amagats, però no sabia on. Son pare li comparegué en somni i li digué on estaven amagats els diners, però l’avisà que no podia usar-los ja que eren del delme, i els havia d’entregar als Sacerdots. El Talmud diu que la persona pot usar els diners pel que vulgui, ja que els somnis no signifiquen res. I això, és clar, contradiu el que hem vist abans. Continue reading “Parlaré amb ell en somni”

Complir amb el Cel – Nocions de Judaisme 

Rabí Nissan Ben Avraham

bnei-menashe-wedding-4Cinc núvies?

Al Talmud, al tractat de Yevamot 118b, hi ha una mixnà que parla de situacions estranyes, en què una persona fa una acció sense saber exactament què o com ho ha fet.

Comença parlant d’una persona que ha consagrat a una d’entre cinc dones, o sia que l’ha convertit en la seva dona tot entregant-li un objecte de valor (ara acostuma a ser un anell), i ara no recorda qui era, i cada una d’elles diu que és ella qui ha esta consagrada. Se tracta, com ja sabem, de la primera part del matrimoni jueu, que podríem considerar un ‘compromís oficial’ a casar-se amb ella, però encara no comencen a conviure plegats fins uns mesos més tard en què acaben d’arranjar la casa i l’aixovar. Pot ser que es tracti d’una època molt difícil en què hi havia pocs homes, després de les grans matances que feren els romans en els primers segles de l’Era Comú, quan les dones necessitaven algú que els emparés, per por de ser raptades, i acordaven matrimoni sense gaire intenció de conviure, però de totes maneres fan un compromís legal.

Ara ell no en vol a cap d’elles, i per tant el que pot fer és donar carta de repudi a cada una d’elles, que això no li costa res. Però, a demés, quan un marit repudia la seva dona li ha de dar els diners estipulats a la “ctubà” (el contracte matrimonial), i això ja és molt més greu! Per tant, diu la mixnà, com que només una diu la veritat mentre que les altres quatre menteixen, basta que deixi la quantitat de diners davant elles i ja s’arreglaran entre elles! Aquesta és l’opinió de rabí Tarfon.

Però rabí Aquiva diu que amb això no basta, ja que ell també hauria de fixar-se a quina de totes elles havia consagrat en matrimoni. Per tant, diu rabí Aquiva, si vol complir del tot i romandre amb la consciència tranquil·la, haurà de donar els diners de la ctubà a cada una d’elles. Continue reading “Complir amb el Cel – Nocions de Judaisme “

Forçats a rebre la Torà – Comentari a la Festa de Xavu’ot

11187263_883134651748058_7840503457698143050_oRabino Nissan Ben Avraham

Manca d’iniciativa

Acaba de néixer un poble. Les Dotze Tribus han passat una llarga temporada a Egipte, han estat esclavitzats i malmenats per segles. Però no han perdut la identitat nacional que els havien aportat els Patriarques.

El patiment de l’esclavitud ha servit per a acurçar les etapes, per a consolidar el sentiment de destí comú, per a forjar la identitat.

Però també els ha fet perdre la iniciativa. Els esclaus aprenen a no fer preguntes: a obeir i callar. A no pensar en el demà. Sobreviure el dia d’avui, i prou.

Per això, quan arriba, a la fi, la llibertat, no saben què fer. No hi ha cap directriu, no hi ha cap planificació. Continue reading “Forçats a rebre la Torà – Comentari a la Festa de Xavu’ot”

El Dia de la Independència

Por Rabí Nissan Ben Avraham

exudusEs mereix el Dia de la Independència que en parlem en un article que se suposa que ha de parlar sobre la Torà? És també això un tema religiós? On es menciona a la Torà quelcom semblant al Dia de la Independència?

Tot té que veure

Són bones preguntes, efectivament. Una d’elles quedarà contestada quan digui que ‘tot’ té que veure amb la Torà. No hi ha cap tema en el món o fora del món que no tingui alguna connexió amb la Torà. I el motiu és que la Torà ens mostra com ens hem de comportar en totes les situacions, què espera el Creador que fem en cada circumstància. És una de les metes mes importants de l’home, i sobre tot del jueu, aprendre a connectar tot, absolutament tot, amb el Creador. Aquest és el significat del verset tan conegut, al llibre de Dvarim (Deuteronomi 4:6) que diu: “el Senyor és U”, i que vol dir que no hi ha res que no depengui d’Ell, que contradigui la seva Unicitat. És el primer verset que aprèn el jueu quan comença a parlar, i que repeteix diàriament per tal d’interioritzar-ho. És la meta, com hem dit, de la nostra vida.

No tan sols significa que no té cap altre déu “que li faci companyia”, que el complementi, que li faci la competència. No tan sols significa que no està compost per parts, ‘el pare i algun fill o filla’. També significa que tota la seva creació és congruent, que té una meta, que està ben formada i interrelacionada, que és bella, interessant, bona. I quan veiem que hi ha coses que semblen contradir tot això, hem d’esforçar-nos per trobar respostes, ja que tot té sentit, tot és important i lògic.

Per tant, està clar que la Torà té que veure amb el Dia de la Independència d’Israel. La qüestió és: què hi té a dir?

En primer lloc, hauríem de comprendre el significat d’aquesta “independència”. Independència de què? I per què? Continue reading “El Dia de la Independència”

Horaris Halàkhics – Què passa si volem resar les oracions del matí o del vespre abans d’hora?

2257229200612211317Rabí Nissan Ben Avraham

Xaharit i Arvit

Algunes vegades se’ns presenta l’ocasió de resar abans del temps marcat per la Halakhà, per exemple en l’estiu, quan la fosca arriba relativament tard, o quan hom va de viatge i no té més remei que resar abans d’hora per tal de gaudir de la tranquil•litat necessària per que l’oració sigui en calma.

Com ja sabem, l’hora de l’oració del matí, ‘xaharit’, comença amb la primera llum del matí i la del vespre, ‘arvit’, comença amb la posta del sol o, segons l’opinió més generalitzada, quan fa fosca.

En realitat, hi ha dues parts en cadascuna de les oracions, matinal i vespertina: una és la lectura del ‘xma’, i l’altra és l’oració en sí, l’Amidà, que també es fa a la tarda i es diu ‘minhà’. En teoria no estan relacionades entre sí, però ja des de l’època del Talmud o fins i tot de la mixnà les van unir a causa d’una halakhà que diu que l’Amidà ha de seguir immediatament després de la lectura del ‘xma’. I així ho podem veure a l’obra de Maimónides (Lleis de l’Oració, capítol 7:17-18; 9:1-2 i 9:9), però hi ha algunes lleis on encara es nota que són dues parts diferents, sobre tot en el que es refereix a l’horari de l’oració vespertina.

L’horari de la lectura del Xma al vespre fou establert a la Mixnà (Brakhot 1:1) ‘des de l’hora en què els sacerdots entraven a menjar les ofrenes’, o sia, des de l’eixida dels estels. Malgrat que el Talmud (íd. 2b) es veuen altres opinions sobre aquest tema, Maimónides (Lleis de la Lectura del ‘Xma’ 1:9) estableix que aquesta és la correcta, i també ho diu el Xulhan Arukh (235:1). Continue reading “Horaris Halàkhics – Què passa si volem resar les oracions del matí o del vespre abans d’hora?”