Innocència i culpabilitat – Nocions de judaisme

Com guardar els diners?

El tractat de ‘Baba Mecia’ s’ocupa, a la pàgina 42b, d’un tema prou interessant. L’excusa que molta gent cita, quan se troba agafada per una situació negativa, dient que tot ha estat per accident, innocentment, sense mencionar que, en realitat, el començament no fou per accident.

Per entendre el tema, hem d’explicar, en primer lloc, que existien antigament diverses opcions per guardar objectes que no els robessin. En el temps i el lloc en que va ser escrit, el millor lloc on es podien guardar els diners era cavant dins la casa un lloc secret, ja que els lladres que poguessin entrar no tindrien el temps o la paciència de cavar per tot arreu i no els trobarien.

I si una persona, R’uven, entrega els seus diners a un amic o company, Xim’on, per tal que els guardi, l’obligació d’aquest seria enterrar-los, o depositar-los en un lloc lluny dels possibles lladres.

Però el robatori no és l’únic perill dels diners, per suposat. Si es tracta de documents, de paper moneda, existeix el perill que es cremin o que els mengin les rates i, en cas d’haver de guardar els diners que han estat confiats per una altra persona, haurem de cuidar que no estiguin en un lloc on es puguin cremar. Continue reading “Innocència i culpabilitat – Nocions de judaisme”

El tatuatge – Nocions en judaisme

Els moko

Són famosos els habitants de Nova Zelanda, els maoris, pels tatuatges que practiquen, sobre tot a la cara, els anomenats ‘moko’, que tornen estar de moda entre els naturals de les illes del sud, com part del seu despertar nacional, junt amb la seva llengua i altres components culturals.

I no només ells, per suposat. També a Egipte, al Japó, a Papua, a la Indoxina, etc. es practicava tradicionalment el tatuatge, majoritàriament com part de la religió, o de la part ‘espiritual’ de la cultura. A vegades omplien amb els dibuixos tota l’esquena, les cuixes, la cara, els braços i el pit, deixant molt poc espai lliure.

En el cas dels maoris, els tatuatges a la cara arribaven a impedir que poguessin menjar normalment, a causa de la deformació de la pell cutània, i no tenien més remei que menjar brou que els subministraven amb uns embuts especials. Continue reading “El tatuatge – Nocions en judaisme”

Ull per ull

Petites victòries

Existeix un llibre molt antic anomenat ‘Meguil·là de Ta’anit’, que significa ‘llibre del dejuni’. En aquest llibre es recullen les dates en les que no se poden fer dejunis, ja que són dies festius. Es tracta de festivitats addicionals a les que tots coneixem al calendari jueu, festivitats que, malauradament, han desaparegut de la nostra vida, llevat de les de Hanuccà i Purim, que seguim celebrant.

El llibre recull diferents victòries, més filosòfiques que militars, que el judaisme tingué sobre els seus enemics de casa i de fora.

Després de la destrucció del Temple, totes aquelles victòries ja no tenien sentit, ja que l’enemic romà havia aconseguit una victòria molt més important sobre nosaltres. Aquelles dates mencionades a la Meguil·là de Ta’anit foren oblidades i el llibre en sí caigué en l’oblit. És esmentat algunes vegades al Talmud, i està clar que poques persones el coneixien tres o quatre segles després de la destrucció del Temple. Continue reading “Ull per ull”

Ticún olam

Aquestes dues paraules en hebreu s’han posat molt de moda darrerament al carrer jueu. Gent jove i també gent major, parlen d’aquest descobriment. Ticún Olam.

Què vol dir això?

La gran correcció

‘Ticún’ és ‘correcció’, i ‘olam’ és ‘món’, i plegats signifiquen ‘la correcció del món’. És el projecte diví, expressat a la Torà, per un Món ideal, sense morts ni malalties i sense maldat.

Fa més de cent anys li preguntaren al Gran Rabí d’Israel, el rav Avraham Iç’hac Hacohen Cook, quina era la seva opinió sobre les teories de l’evolució que entraven, en aquell temps, als cercles científics i acaparaven l’atenció del públic. Ell digué que el judaisme coneix la teoria de l’evolució des de fa segles i mil·lennis, però amb una versió un poc diferent.

El judaisme parla d’una Humanitat que perdé el nord ja quasi des del començament de la seva Història. En aquell temps es produí el que en diuen ‘el trencament dels vasos’. Continue reading “Ticún olam”

El dia dels jueus

Un Fenomen Nacional

Quasi al final de la paraixà de Xlaĥ (Bmidbar 15:32-36), hi ha un esdeveniment interessant, d’una persona que profanà el xabbat al campament d’Israel, quan eren al desert.

Una de les explicacions de nostres Savis diu que aquesta persona coneixia perfectament la importància del xabbat i la gravetat de la seva profanació, i també se n’adonà que la majoria del poble no les coneixia, i per tant, en una reacció extraordinàriament estranya, “s’oferí voluntari” per profanar el dia sagrat per tal que el poble vés el terrible resultat del seu acte.

Sigui com sia, està clar que, més de tres mil anys més tard, el tema del xabbat encara és difícil de comprendre per a la majoria dels jueus, i més que més pels no-jueus.

Quan els historiadors grecs, fa més de dos mil anys, arribaren a Terra Santa escriviren que hi ha tres fenòmens especials en aquest país: un Temple sense ‘déus’, una mar on no t’hi pots ofegar, i un dia en el què fins i tot els esclaus hi descansen.

En un llibre d’estudi de l’idioma rus, publicat pels soviètics dels anys setanta, s’exclamaven: ‘no saps que el xabbat és el dia de descans dels jueus?’ Si fins i tot els comunistes ho tenien tan assumit, més que més nosaltres ho hauríem de conèixer i complir sense excuses. Continue reading “El dia dels jueus”

Els proselitisme i el judaisme – Nocions de judaisme

Proselitisme, o no?

És ben sabut que el judaisme no és una religió proselitista. Més bé el contrari, fa tots els possibles per a dissuadir els possibles candidats.
I convé comprendre la raó, o les raons, d’aquesta conducta.

Per una part, si bé és veritat que les lleis del judaisme estan dirigides explícitament als jueus, per altra banda hi ha en el judaisme uns missatges universals que són bons, i molt necessaris, per tothom. Tant el cristianisme com l’islam, que han nascut de les llavors del judaisme, encara que han tergiversat cruelment gran part dels missatges, senten la ‘necessitat’ d’escampar les llavors per tot arreu, de manera que ningú quedi exclòs de la possibilitat de conèixer-les. I cal preguntar, per què el judaisme no ha fet quelcom paregut? Tal vegada si ho hagués fet des d’un començ, no haguessin comparegut aquestes dues altres religions que tant han perseguit els jueus i el judaisme. Continue reading “Els proselitisme i el judaisme – Nocions de judaisme”

Els Plors de l’Altar

La iniciativa

La Torà menciona en més d’una vegada la possibilitat del divorci en el judaisme. Al llibre de Dvarim (Deuteronomi 24:1-4) s’estableix la manera d’efectuar-lo.

En primer lloc, ens podem fixar que la iniciativa del divorci, igual que la del matrimoni, la té l’home i no la dona. No vol dir que la dona no pugui incitar a una cosa o a l’altra, sinó que, al cap i a la fi, serà l’home el que ha de donar l’anell a la dona i no al revés, i ha de ser ell el que dóna la carta de repudi a la muller i no ella a ell.

El motiu d’això, segons ens expliquen els nostres savis, resideix principalment en el fet que l’home és el que té l’obligació de reproduir-se, mentre que ella no està formalment obligada, ja que el procés de l’embaràs i del part és dolorós i, per tant, no se la pot obligar. I, ja que la iniciativa per formar la família la té ell, també té la prerrogativa de dissoldre-la. Com he dit, això no significa que ella no pugui perseguir el jove fins que ell decideix casar-se amb ella, com passa en moltes ocasions. O que ella no pugui amargar la vida del marit fins que aquest decideix repudiar-la. Però el fet depèn d’ell.

Edifici etern

Està clar que quan una persona decideix construir una família no ho fa amb la intenció de destruir-la al cap d’un temps, sinó que vol que l’edifici sigui etern, com diem a una de les set benediccions que es reciten al moment de les noces, que el Creador ‘li atorgà una construcció eterna’. El Talmud explica que, ja quaranta dies abans de la formació de l’embrió, es declara al Cel qui ha de ser la companya d’ell o el company d’ella.
El profeta Mal’akhí (Malaquies 2:14) declara que la muller ha de ser ‘la teva companya i la dona del teu pacte’, significant una traïció terrible el fet de l’adulteri, sigui de la part que sia.

Per tant, està ben clar que, si bé es pot considerar el divorci com una bona solució a alguns problemes entre la parella, no pot ser mai el primer recurs ni la primera idea que pugi al cap quan hi ha una baralla entre ells. Hem de sortir de la premissa que el matrimoni establert és l’adequat segons el pla original.

Cert que aquest pla original es pot desbaratar, quan un dels dos es desmereix. El mal comportament d’un dels dos, a nivell espiritual o funcional, pot desbaratar l’equació i provocar el divorci o anul·lar la possibilitat de que el matrimoni se formi. En aquest cas, si un d’ells, o ambdós, es vol casar, haurà de trobar una nova parella.

Hi ha un verset al salm 68:7 que diu que “D’éu assenta els solitaris en casa, treu els presoners en temps apte…” i expliquen els Savis que això significa que hi ha ‘solitaris’, que no tenen parella, per haver-la perdut d’alguna manera, o per la seva pròpia mala actuació o per la de l’altre. I ara, aquests ‘solitaris’ volen formar família i el Creador els assenta, però això, per la comparació que fa el verset, és tan difícil com el moment de la Sortida d’Egipte, en que el Creador va treure els presoners d’Egipte en temps de primavera. I pot passar que un d’ells no reconegui la seva nova parella i deixi passar un temps preciós abans de formar la família.

La carta de repudi

De totes maneres, hem vist que el matrimoni ja format, com a darrera opció, se pot dissoldre, com diu la Torà que li ha trobat quelcom negatiu. Els Savis del Talmud es pregunten a quina cosa negativa es refereix, i aporten diferents opinions, segons el nivell de matrimoni que tenen com ideal. De totes maneres, des del moment en que es decideix que no poden continuar junts, el divorci està permès.

La Torà estableix la manera de fer-ho, i és que el marit li entregui a la muller una carta de divorci. Les condicions exactes per tal que aquesta carta de repudi sigui correcta són complicades per aquell que no coneix el tema, i normalment és un acte que es fa en un Tribunal. L’acta ha de tenir el nom del marit, el de la muller, el lloc on viuen, la data, etc.

Pot passar que tinguin més d’un nom, que tinguin un malnom pel que la gent els coneix. Tot això ha d’especificar-se a l’acta.

És imprescindible la presència de dos testimonis en el moment de l’entrega de la carta a la muller, i normalment també firmen el document. Si se fa sense els dos testimonis no té cap valor. I els testimonis, per suposat, han de ser jueus i complidors de la Torà, que si no, tampoc no té cap valor halàkhic. El marit ha de dir a l’escrivà que escrigui l’acta especialment per ells, i després ha de dir als testimonis que la firmin.

Tallar els llaços

Aquesta acta de repudi ha de declarar explícitament que se rompen tots els llaços entre l’home i la dona, i que aquesta és lliure de casar-se amb qui vulgui. Si bé és veritat que, en teoria, se poden posar condicions per tal que el divorci tingui efecte, aquestes condicions no poden ser ‘eternes’ o per tota la vida d’ella. Normalment en els Tribunals li faran declarar que no hi ha cap condició en el divorci.

És clar que, quan hi ha fills mutus del matrimoni que es desfà, han d’acordar-se les condicions de l’educació i el benestar dels fills, però això no pot ser una condició per tal que el divorci tingui efecte. Por firmar-se un acord entre ells, però que estigui fora de l’acte en sí del divorci.

En el moment d’entregar l’acta, el marit ha de comunicar-li a la muller que ‘aquesta és la teva carta de repudi’ i ha de depositar-la en la mà d’ella. No pot enganyar-la dient que és un altre document, o entregar-la mentre ella dorm o està despistada.

Algunes vegades les relacions entre els membres de la parella estan tan malament que el marit refusa donar-li l’acta de divorci ‘per fer-la patir’. Això és molt greu i, per molt que ella ho pugui merèixer, està terminantment prohibit ‘torturar-la’ d’aquesta manera, ni de cap altra. Quan passa que el marit ‘desapareix’, deixant la seva muller sense vida matrimonial i també sense divorci, se’l declara ‘fugitiu’ i a ella la denominen ‘ancorada’, ja que és com si una àncora no li permetés anar enlloc. El Rabinat té ‘comandos’ especials destinats a ubicar els marits fugitius, i té la possibilitat de negar-li la sortida de l’Estat fins que compleixi el seu deure amb ella. Quan ja ha fugit a altres països, van dues persones a convèncer-lo per tal que doni permís per escriure l’acta i que ells l’entreguin a la muller.

Els plors de l’Altar

Com ja hem dit i repetit, el divorci és sempre la darrera opció, ja que s’han de fer tots els possibles per a solucionar les relacions entre els cònjuges. En el profeta Mal’akhí que hem citat, comença el missatge dient: “i això també heu fet de bell nou, cobrir l’Altar del Senyor de llàgrimes, plors i gemecs…”, i els Savis diuen que quan un home repudia la seva muller, l’Altar plora per ells, ja que , segons el Midraix, l’home (i la dona) fou creat amb la pols del lloc on després es construí l’Altar. Quan se desfà, és com si la possibilitat de rectificar, representada a l’Altar, no tingués sentit, i per això l’Altar plora.

Moltes vegades els malentesos no tenen sentit, la situació se deteriora per manca d’atenció per part dels cònjuges. Poques vegades podem dir que no hi havia altra solució, encara que pot ser que ja no n’hi hagi.

Molt millor és quan els joves aprenen què han de buscar en la institució familiar, millor quan els seus propis pares són un bon exemple per ells. O quan troben uns bons mestres que els ensenyin com solucionar els problemes que sempre poden ocórrer.

La Salvació d’Egipte – Comentari a la festa de Péssah

La sang és la vida

Hi ha un punt de vista que diu que la salvació de Péssah és especial, ja que no depèn dels actes dels Fills d’Israel sinó que és ‘gratuïta’, sense motiu visible, fins el punt que ‘no tingué (el Creador) mes remei que donar-los dos manaments per tal de fer-los dignes d’ella’.

Aquests dos manaments són de sang: la sang del sacrifici de Péssah, com diu al capítol 12 de l’Èxode, verset 3 etc., i també el de la circumcisió, com diu al llibre de Y’hoixúa (Josuè 5:5), que tot el poble que sortí d’Egipte estaven circumcidats, i el midraix diu que ho feren just abans de sortir.

La sang és la vida, com diu la Torà més d’una vegada. I a aquestes dues sangs es refereix el profeta Yehezquel (Ezequiel 16:6) a l’al·legoria de la desemparada: ‘vaig passar i et vaig veure rebolcant-te en les teves sangs, i et vaig dir: en les teves sangs viuràs, en les teves sangs viuràs’, la sang de la circumcisió i la sang del sacrifici.

I aquests dos manaments són, precisament, els dos únics actius (d’entre molts d’altres que són ‘passius’, prohibicions) que si no es compleixen a temps comporten el càstig de ‘caret’, extirpació del poble.

La Vida com a membres d’aquest poble tan especial, depèn d’aquests dos manaments en particular. La circumcisió ens permet entrar al pacte que el Creador segellà amb Avraham, com podem veure al capítol 17 del Gènesi, i el Sacrifici de Péssah ens alça al nivell d’assemblea santa, de societat profètica. Continue reading “La Salvació d’Egipte – Comentari a la festa de Péssah”

El pa jueu

La prohibició del Pat-Acum

Prop dels finals del Segon Temple, fa devers uns dos mil anys, s’establiren en el judaisme una sèrie de lleis destinades a allunyar els jueus dels no-jueus en diversos temes que podien causar intimidat.

Era una època en què les relacions amb gent d’altra nacionalitat significava convertir-se en un idòlatra. El Talmud (al tractat de Xabat 17b) explica que es reuniren els grans Savis d’Israel a un sol lloc i decretaren tota una sèrie de lleis, divuit, en total, entre les quals n’hi havia quatre destinades a marcar aquesta separació. I la que ens interessa ara: la prohibició del pa.

El decret diu que un jueu no pot menjar un pa preparat per un no-jueu, denominat ‘pat-acum’ (= pa dels idòlatres).

Hi ha diferents opinions sobre el decret en si. Uns opinen que la prohibició era només del pa preparat a les cases dels no-jueus, i no al preparat a la fleca o forn de pa, ja que la intenció del decret era evitar l’intimidat entre jueus i no-jueus. Altres opinen que el decret era general però, més tard, s’adonaren que la gent no podia complir amb el decret i permeteren el pa de forn. I, finalment, altres que diuen que el decret del pa, com un altre d’ells, no fou acceptat per tothom i es veren en la necessitat de limitar, malgrat això, el pa casolà. Continue reading “El pa jueu”

La Perfecció Universal

Por Rabí Nissan Ben Avraham

2

 

 

 

 

 

 

 

 

Una Societat Deteriorada

El capítol quart del tractat de Guittin, al Talmud, té tota una sèrie de mixnàs amb un component comú: “per a la perfecció, o ‘rectificació’, universal”, o sia, diferents decrets o lleis que foren establerts per tal de perfeccionar el món en que vivim.

Alguns d’aquests decrets clarament es refereixen només a la societat jueva, procurant que la convivència sigui més còmoda, evitar problemes, etc. És veritat que la Torà, tant l’Escrita com l’Oral, té moltíssimes indicacions per tal d’assegurar una convivència òptima i, millor encara, una societat que estigui atansada al Creador, seguint les Seves indicacions. Encara així, quan el nivell moral de la societat es deteriora, no hi ha més remei que fer alguns canvis per tal d’assegurar que els principis en què es basa la llei de la Torà no quedin alterats.

A la Torà tenim dos nivells molt diferents, però que moltes vegades no estan nítidament separats: el nivell universal i el nacional. Vull dir, que hi ha lleis que no són únicament per al Poble d’Israel, com la prohibició d’assassinar, de robar, honorar el pare i la mare, no cometre idolatria… Aquestes lleis són per a tots els homes del món, sense distinció de nacionalitat, de sexe, de posició social. Formen la base sobre la que es construeix el segon pis, que és el del Poble d’Israel.

En el segon pis estan les lleis especials per al Poble que ha de dur a bon terme una tasca especial, que és la d’atansar la creació al seu Creador. Són les lleis del Temple, en primer lloc, però també moltíssimes altres que asseguren que la Humanitat, o una part important d’ella, està disposta a rebre el seu Rei celestial. La Presència Divina, en primer lloc dins el Poble, donant-li la vida espiritual que tant necessita. Però també en tot el Món i en tot l’Univers.

El Creador ha imposat unes condicions per tal que la tal Presència pugui ser visible. Unes condicions físiques i, sobre tot, morals de cada persona, però també condicions materials del Poble, com que la majoria d’ell visqui a la Terra Santa, per exemple, i també espirituals. Quan manquen algunes de les condicions, repercuteix en la potència de la Presència en el Poble i se fan necessàries unes ‘rectificacions’. Continue reading “La Perfecció Universal”