Más allá de la religión

 

Una Jupá muy especial que llevé a cabo en el desierto, me llevó a reflexionar la diferencia entre religión y espiritualidad, y despertó en mi interior pensamientos y dilemas  a cerca del rol del Rabino. ¿En qué idioma debe hablar un rabino para llegar a las personas en la actualidad?

Durante muchos años realicé miles de Jupot en Israel y el exterior, pero la Jupá que dirigí la última vez me llevó a reflexionar de manera especial a cerca del rol del Rabino en general, de manera más amplia, y el rol en la vida de los miembros de su comunidad en particular.

Hace unas semanas recibí la petición de realizar la Jupá de una pareja que vive en una de las comunidades de la diáspora, quienes decidieron contraer matrimonio en Israel, y me pidieron llevar a cabo el acto religioso. Luego de verificar la fecha, asentí  de buen gusto, y pregunté la ubicación donde será la ceremonia, refiriéndome por su puesto, y como es costumbre, en un hotel o salón de fiestas. La respuesta de la pareja me dejó atónito y un poco perplejo:  la ceremonia no será en una slón, sino en el desierto.

Siendo que se trataba de una familia de buena posición económica, me fue comprender por qué razón eligieron como lugar estratégico,  el desierto. Decenas de parientes y amigos llegaron a Israel para acompañar al novio y a la novia y ser testigos de una experiencia única, presenciar una Jupá en el desierto. Continue reading “Más allá de la religión”

Innocència i culpabilitat – Nocions de judaisme

Com guardar els diners?

El tractat de ‘Baba Mecia’ s’ocupa, a la pàgina 42b, d’un tema prou interessant. L’excusa que molta gent cita, quan se troba agafada per una situació negativa, dient que tot ha estat per accident, innocentment, sense mencionar que, en realitat, el començament no fou per accident.

Per entendre el tema, hem d’explicar, en primer lloc, que existien antigament diverses opcions per guardar objectes que no els robessin. En el temps i el lloc en que va ser escrit, el millor lloc on es podien guardar els diners era cavant dins la casa un lloc secret, ja que els lladres que poguessin entrar no tindrien el temps o la paciència de cavar per tot arreu i no els trobarien.

I si una persona, R’uven, entrega els seus diners a un amic o company, Xim’on, per tal que els guardi, l’obligació d’aquest seria enterrar-los, o depositar-los en un lloc lluny dels possibles lladres.

Però el robatori no és l’únic perill dels diners, per suposat. Si es tracta de documents, de paper moneda, existeix el perill que es cremin o que els mengin les rates i, en cas d’haver de guardar els diners que han estat confiats per una altra persona, haurem de cuidar que no estiguin en un lloc on es puguin cremar. Continue reading “Innocència i culpabilitat – Nocions de judaisme”

Inocencia y culpabilidad – Nociones de judaísmo

¿Cómo guardar el dinero?

El tratado de ‘Baba Metzía’ se ocupa, en la página 42b, de un tema muy interesante. La excusa que mucha gente cita, cuando se encuentra cogida por una situación negativa, diciendo que todo ha sido por accidente, inocentemente, sin mencionar que, en realidad, el comienzo no fue por accidente.

Para entender el tema, debemos explicar, en primer lugar, que existían antiguamente varias opciones para guardar objetos que no les robaran. En el tiempo y el lugar en que fue escrito, el mejor lugar donde se podían guardar el dinero era cavando dentro de la casa un lugar secreto, ya que los ladrones que pudieran entrar no tendrían el tiempo o la paciencia de cavar por todas partes y no los encontrarían.

Y si una persona, Ruven, entrega su dinero a un amigo o compañero, Shimon, para que los guarde, la obligación de éste sería enterrarlos, o depositarlos en un lugar lejos de los posibles ladrones.

Pero el robo no es el único peligro del dinero, por supuesto. Si se trata de documentos, de papel moneda, existe el peligro de que se quemen o que los coman las ratas y, en caso de tener que guardar el dinero que han sido confiados por otra persona, tendremos que cuidar que no estén en un lugar donde se puedan quemar. Continue reading “Inocencia y culpabilidad – Nociones de judaísmo”

El tatuatge – Nocions en judaisme

Els moko

Són famosos els habitants de Nova Zelanda, els maoris, pels tatuatges que practiquen, sobre tot a la cara, els anomenats ‘moko’, que tornen estar de moda entre els naturals de les illes del sud, com part del seu despertar nacional, junt amb la seva llengua i altres components culturals.

I no només ells, per suposat. També a Egipte, al Japó, a Papua, a la Indoxina, etc. es practicava tradicionalment el tatuatge, majoritàriament com part de la religió, o de la part ‘espiritual’ de la cultura. A vegades omplien amb els dibuixos tota l’esquena, les cuixes, la cara, els braços i el pit, deixant molt poc espai lliure.

En el cas dels maoris, els tatuatges a la cara arribaven a impedir que poguessin menjar normalment, a causa de la deformació de la pell cutània, i no tenien més remei que menjar brou que els subministraven amb uns embuts especials. Continue reading “El tatuatge – Nocions en judaisme”

Guía para las Altas Festividades

Shavei Israel se complace en entregarles esta guía para las Altas Festividades del mes de Tishrei.

La guía incluye dos artículos de refelexión sobre cada festividad (Rosh Hashaná, Yom Kipur y Sucot), junto con las leyes de cada fiesta y guías prácticas especiales para cada ocasión.

Para Rosh Hashaná les hemos preparado el tradicional “seder” mediante el cual anhelamos comenzar el año repleto de bendiciones. Para Yom Kipur preparamos el “vidui” la tradicional confesión de pecados, detallada y explicada, y para sucot el “seder ushpizin” mediante el cual invitamos cada día a uno de nuestros patriarcas a ingresar a la sucá.

Todo el material se encuentra en español y fonética y la descarga es libre y gratuita, ¡esperamos que les sea de ayuda!

Shaná tová para todos, que seamos todos inscriptos en el libro de la vida, la salud y el sustento.

Para descargar la guía haga click aquí joveret-tishrei

Ull per ull

Petites victòries

Existeix un llibre molt antic anomenat ‘Meguil·là de Ta’anit’, que significa ‘llibre del dejuni’. En aquest llibre es recullen les dates en les que no se poden fer dejunis, ja que són dies festius. Es tracta de festivitats addicionals a les que tots coneixem al calendari jueu, festivitats que, malauradament, han desaparegut de la nostra vida, llevat de les de Hanuccà i Purim, que seguim celebrant.

El llibre recull diferents victòries, més filosòfiques que militars, que el judaisme tingué sobre els seus enemics de casa i de fora.

Després de la destrucció del Temple, totes aquelles victòries ja no tenien sentit, ja que l’enemic romà havia aconseguit una victòria molt més important sobre nosaltres. Aquelles dates mencionades a la Meguil·là de Ta’anit foren oblidades i el llibre en sí caigué en l’oblit. És esmentat algunes vegades al Talmud, i està clar que poques persones el coneixien tres o quatre segles després de la destrucció del Temple. Continue reading “Ull per ull”

Ticún olam

Aquestes dues paraules en hebreu s’han posat molt de moda darrerament al carrer jueu. Gent jove i també gent major, parlen d’aquest descobriment. Ticún Olam.

Què vol dir això?

La gran correcció

‘Ticún’ és ‘correcció’, i ‘olam’ és ‘món’, i plegats signifiquen ‘la correcció del món’. És el projecte diví, expressat a la Torà, per un Món ideal, sense morts ni malalties i sense maldat.

Fa més de cent anys li preguntaren al Gran Rabí d’Israel, el rav Avraham Iç’hac Hacohen Cook, quina era la seva opinió sobre les teories de l’evolució que entraven, en aquell temps, als cercles científics i acaparaven l’atenció del públic. Ell digué que el judaisme coneix la teoria de l’evolució des de fa segles i mil·lennis, però amb una versió un poc diferent.

El judaisme parla d’una Humanitat que perdé el nord ja quasi des del començament de la seva Història. En aquell temps es produí el que en diuen ‘el trencament dels vasos’. Continue reading “Ticún olam”

El dia dels jueus

Un Fenomen Nacional

Quasi al final de la paraixà de Xlaĥ (Bmidbar 15:32-36), hi ha un esdeveniment interessant, d’una persona que profanà el xabbat al campament d’Israel, quan eren al desert.

Una de les explicacions de nostres Savis diu que aquesta persona coneixia perfectament la importància del xabbat i la gravetat de la seva profanació, i també se n’adonà que la majoria del poble no les coneixia, i per tant, en una reacció extraordinàriament estranya, “s’oferí voluntari” per profanar el dia sagrat per tal que el poble vés el terrible resultat del seu acte.

Sigui com sia, està clar que, més de tres mil anys més tard, el tema del xabbat encara és difícil de comprendre per a la majoria dels jueus, i més que més pels no-jueus.

Quan els historiadors grecs, fa més de dos mil anys, arribaren a Terra Santa escriviren que hi ha tres fenòmens especials en aquest país: un Temple sense ‘déus’, una mar on no t’hi pots ofegar, i un dia en el què fins i tot els esclaus hi descansen.

En un llibre d’estudi de l’idioma rus, publicat pels soviètics dels anys setanta, s’exclamaven: ‘no saps que el xabbat és el dia de descans dels jueus?’ Si fins i tot els comunistes ho tenien tan assumit, més que més nosaltres ho hauríem de conèixer i complir sense excuses. Continue reading “El dia dels jueus”

Els proselitisme i el judaisme – Nocions de judaisme

Proselitisme, o no?

És ben sabut que el judaisme no és una religió proselitista. Més bé el contrari, fa tots els possibles per a dissuadir els possibles candidats.
I convé comprendre la raó, o les raons, d’aquesta conducta.

Per una part, si bé és veritat que les lleis del judaisme estan dirigides explícitament als jueus, per altra banda hi ha en el judaisme uns missatges universals que són bons, i molt necessaris, per tothom. Tant el cristianisme com l’islam, que han nascut de les llavors del judaisme, encara que han tergiversat cruelment gran part dels missatges, senten la ‘necessitat’ d’escampar les llavors per tot arreu, de manera que ningú quedi exclòs de la possibilitat de conèixer-les. I cal preguntar, per què el judaisme no ha fet quelcom paregut? Tal vegada si ho hagués fet des d’un començ, no haguessin comparegut aquestes dues altres religions que tant han perseguit els jueus i el judaisme. Continue reading “Els proselitisme i el judaisme – Nocions de judaisme”

Els Plors de l’Altar

La iniciativa

La Torà menciona en més d’una vegada la possibilitat del divorci en el judaisme. Al llibre de Dvarim (Deuteronomi 24:1-4) s’estableix la manera d’efectuar-lo.

En primer lloc, ens podem fixar que la iniciativa del divorci, igual que la del matrimoni, la té l’home i no la dona. No vol dir que la dona no pugui incitar a una cosa o a l’altra, sinó que, al cap i a la fi, serà l’home el que ha de donar l’anell a la dona i no al revés, i ha de ser ell el que dóna la carta de repudi a la muller i no ella a ell.

El motiu d’això, segons ens expliquen els nostres savis, resideix principalment en el fet que l’home és el que té l’obligació de reproduir-se, mentre que ella no està formalment obligada, ja que el procés de l’embaràs i del part és dolorós i, per tant, no se la pot obligar. I, ja que la iniciativa per formar la família la té ell, també té la prerrogativa de dissoldre-la. Com he dit, això no significa que ella no pugui perseguir el jove fins que ell decideix casar-se amb ella, com passa en moltes ocasions. O que ella no pugui amargar la vida del marit fins que aquest decideix repudiar-la. Però el fet depèn d’ell.

Edifici etern

Està clar que quan una persona decideix construir una família no ho fa amb la intenció de destruir-la al cap d’un temps, sinó que vol que l’edifici sigui etern, com diem a una de les set benediccions que es reciten al moment de les noces, que el Creador ‘li atorgà una construcció eterna’. El Talmud explica que, ja quaranta dies abans de la formació de l’embrió, es declara al Cel qui ha de ser la companya d’ell o el company d’ella.
El profeta Mal’akhí (Malaquies 2:14) declara que la muller ha de ser ‘la teva companya i la dona del teu pacte’, significant una traïció terrible el fet de l’adulteri, sigui de la part que sia.

Per tant, està ben clar que, si bé es pot considerar el divorci com una bona solució a alguns problemes entre la parella, no pot ser mai el primer recurs ni la primera idea que pugi al cap quan hi ha una baralla entre ells. Hem de sortir de la premissa que el matrimoni establert és l’adequat segons el pla original.

Cert que aquest pla original es pot desbaratar, quan un dels dos es desmereix. El mal comportament d’un dels dos, a nivell espiritual o funcional, pot desbaratar l’equació i provocar el divorci o anul·lar la possibilitat de que el matrimoni se formi. En aquest cas, si un d’ells, o ambdós, es vol casar, haurà de trobar una nova parella.

Hi ha un verset al salm 68:7 que diu que “D’éu assenta els solitaris en casa, treu els presoners en temps apte…” i expliquen els Savis que això significa que hi ha ‘solitaris’, que no tenen parella, per haver-la perdut d’alguna manera, o per la seva pròpia mala actuació o per la de l’altre. I ara, aquests ‘solitaris’ volen formar família i el Creador els assenta, però això, per la comparació que fa el verset, és tan difícil com el moment de la Sortida d’Egipte, en que el Creador va treure els presoners d’Egipte en temps de primavera. I pot passar que un d’ells no reconegui la seva nova parella i deixi passar un temps preciós abans de formar la família.

La carta de repudi

De totes maneres, hem vist que el matrimoni ja format, com a darrera opció, se pot dissoldre, com diu la Torà que li ha trobat quelcom negatiu. Els Savis del Talmud es pregunten a quina cosa negativa es refereix, i aporten diferents opinions, segons el nivell de matrimoni que tenen com ideal. De totes maneres, des del moment en que es decideix que no poden continuar junts, el divorci està permès.

La Torà estableix la manera de fer-ho, i és que el marit li entregui a la muller una carta de divorci. Les condicions exactes per tal que aquesta carta de repudi sigui correcta són complicades per aquell que no coneix el tema, i normalment és un acte que es fa en un Tribunal. L’acta ha de tenir el nom del marit, el de la muller, el lloc on viuen, la data, etc.

Pot passar que tinguin més d’un nom, que tinguin un malnom pel que la gent els coneix. Tot això ha d’especificar-se a l’acta.

És imprescindible la presència de dos testimonis en el moment de l’entrega de la carta a la muller, i normalment també firmen el document. Si se fa sense els dos testimonis no té cap valor. I els testimonis, per suposat, han de ser jueus i complidors de la Torà, que si no, tampoc no té cap valor halàkhic. El marit ha de dir a l’escrivà que escrigui l’acta especialment per ells, i després ha de dir als testimonis que la firmin.

Tallar els llaços

Aquesta acta de repudi ha de declarar explícitament que se rompen tots els llaços entre l’home i la dona, i que aquesta és lliure de casar-se amb qui vulgui. Si bé és veritat que, en teoria, se poden posar condicions per tal que el divorci tingui efecte, aquestes condicions no poden ser ‘eternes’ o per tota la vida d’ella. Normalment en els Tribunals li faran declarar que no hi ha cap condició en el divorci.

És clar que, quan hi ha fills mutus del matrimoni que es desfà, han d’acordar-se les condicions de l’educació i el benestar dels fills, però això no pot ser una condició per tal que el divorci tingui efecte. Por firmar-se un acord entre ells, però que estigui fora de l’acte en sí del divorci.

En el moment d’entregar l’acta, el marit ha de comunicar-li a la muller que ‘aquesta és la teva carta de repudi’ i ha de depositar-la en la mà d’ella. No pot enganyar-la dient que és un altre document, o entregar-la mentre ella dorm o està despistada.

Algunes vegades les relacions entre els membres de la parella estan tan malament que el marit refusa donar-li l’acta de divorci ‘per fer-la patir’. Això és molt greu i, per molt que ella ho pugui merèixer, està terminantment prohibit ‘torturar-la’ d’aquesta manera, ni de cap altra. Quan passa que el marit ‘desapareix’, deixant la seva muller sense vida matrimonial i també sense divorci, se’l declara ‘fugitiu’ i a ella la denominen ‘ancorada’, ja que és com si una àncora no li permetés anar enlloc. El Rabinat té ‘comandos’ especials destinats a ubicar els marits fugitius, i té la possibilitat de negar-li la sortida de l’Estat fins que compleixi el seu deure amb ella. Quan ja ha fugit a altres països, van dues persones a convèncer-lo per tal que doni permís per escriure l’acta i que ells l’entreguin a la muller.

Els plors de l’Altar

Com ja hem dit i repetit, el divorci és sempre la darrera opció, ja que s’han de fer tots els possibles per a solucionar les relacions entre els cònjuges. En el profeta Mal’akhí que hem citat, comença el missatge dient: “i això també heu fet de bell nou, cobrir l’Altar del Senyor de llàgrimes, plors i gemecs…”, i els Savis diuen que quan un home repudia la seva muller, l’Altar plora per ells, ja que , segons el Midraix, l’home (i la dona) fou creat amb la pols del lloc on després es construí l’Altar. Quan se desfà, és com si la possibilitat de rectificar, representada a l’Altar, no tingués sentit, i per això l’Altar plora.

Moltes vegades els malentesos no tenen sentit, la situació se deteriora per manca d’atenció per part dels cònjuges. Poques vegades podem dir que no hi havia altra solució, encara que pot ser que ja no n’hi hagi.

Molt millor és quan els joves aprenen què han de buscar en la institució familiar, millor quan els seus propis pares són un bon exemple per ells. O quan troben uns bons mestres que els ensenyin com solucionar els problemes que sempre poden ocórrer.