Ull per ull

3 Comments

Petites victòries

Existeix un llibre molt antic anomenat ‘Meguil·là de Ta’anit’, que significa ‘llibre del dejuni’. En aquest llibre es recullen les dates en les que no se poden fer dejunis, ja que són dies festius. Es tracta de festivitats addicionals a les que tots coneixem al calendari jueu, festivitats que, malauradament, han desaparegut de la nostra vida, llevat de les de Hanuccà i Purim, que seguim celebrant.

El llibre recull diferents victòries, més filosòfiques que militars, que el judaisme tingué sobre els seus enemics de casa i de fora.

Després de la destrucció del Temple, totes aquelles victòries ja no tenien sentit, ja que l’enemic romà havia aconseguit una victòria molt més important sobre nosaltres. Aquelles dates mencionades a la Meguil·là de Ta’anit foren oblidades i el llibre en sí caigué en l’oblit. És esmentat algunes vegades al Talmud, i està clar que poques persones el coneixien tres o quatre segles després de la destrucció del Temple.

El judaisme farisaic

En aquest llibre es mencionaven unes polèmiques que el judaisme tradicional, l’anomenat ‘judaisme farisaic’ (que el mot fariseu o farisaic, en hebreu, no té res de pejoratiu!), tingué amb altres sectes jueves, com els saduceus, els baituseus i els essenis. Sembla que aquestes sectes havien aparegut amb la conquesta grega del país. Junt amb la filosofia hel·lènica arribava un desenvolupament del pensament jueu molt diferent del conegut i que, en els casos citats, contradeia clarament els principis del judaisme.

Per suposat que les sectes tenien molts de punts en comú amb el judaisme tradicional, també anomenat ‘judaisme farisaic’, però les discrepàncies van arriar a ser molt greus i s’originaren moltes polèmiques i fins i tot sabotatges contra les institucions legals, com el que es refereix a la declaració del noviluni, per tal de guanyar uns punts de crèdit a ulls del públic.

Una de les victòries es celebrava el dia quatre de tammuz, en que ‘desaparegué’ el Llibre dels Decrets. Els baituseus volien imposar una lectura literal de la Torà Escrita, desconnectant-la d’una Torà Oral de la que discrepaven.

Ull per ull

Tots hem sentit parlar dels versets, al llibre de l’Èxode (21:24), al del Levític (24:20) i al del Deuteronomi (19:21), que diuen ‘ull per ull i dent per dent’. La lectura simplista i literal d’aquests versets implica que si una persona li ha tret un ull al seu veïnat, el Tribunal li extraurà un ull a ell, i hem sentit moltes vegades la crítica de boca dels cristians que ho consideren una pràctica brutal i cruel.

El Talmud, al tractat de Baba Cama 84a, explica, per boca de rabí Yohanan, que se tracta d’una multa pecuniària i no d’un càstig físic, com veurem més endavant les seves proves.

Però els baituseus ho volien llegir literalment, implicant que si una persona cegava una altra, havia de ser cegada igualment, per penalització corporal.

Responsabilitat pels fets

La veritat és que el judaisme recolza l’opinió de que la persona és responsable de tots els seus fets, i que els càstigs han de ser proporcionals. Si una persona causa un dany, mereix rebre ella mateixa el mateix dany que ha causat. En el llibre de l’Èxode podem veure, igualment, que fins i tot quan un bestiar causa mal, és la responsabilitat de l’amo, que en cas que un animal casi la mort d’alguna persona, la Torà diu que l’amo és tan culpable que mereix morir… només que la Torà ‘li permet’ bescanviar la mort per una multa com rescat de la seva ànima. Està clar que, des d’un primer moment, la solució de la multa ja estava damunt la taula, però la Torà prefereix escriure que l’amo mereix la mort per tal de deixar ben clar que té una responsabilitat sobre les seves espatlles que no pot esser directament anul·lada per una multa, sinó que ‘ha de passar’ pel verset que l’acusa com assassí.

I, per tant, és possible que la Torà vulgui expressar d’aquesta manera, que si li has fer perdre un ull al teu company mereixeries perdre el teu, per tal de fer-nos entendre la gravetat de l’acte.

Però, tanmateix, això també pot resultar molt injust. Si un home que ja és borni li treu l’ull a algú que no ho és, què en farem? Si diem que li hem de treure un ull al borni, ell dirà que no és just, que el ferit encara pot veure amb l’ull que li queda, però si li treuen a ell, ja perdrà tota la vista. O, al contrari, si un home condret li treu l’ull a un borni, què farem? Si li traiem un sol ull a l’agressor, la víctima dirà que no és just, ja que ell ha quedat cec del tot, mentre que l’agressor encara hi pot veure amb l’ull que li queda, i si diem que hem de deixar cec igualment a l’agressor, dirà que no és just, que ell només ha tret un ull a la víctima mentre que a ell li volen treure els dos…

En lloc

El resultat és inevitable. Aquests càstigs expressats com corporals a la Torà són, en realitat, multes pecuniàries. El fet que estiguin escrits d’aquesta manera és per fer comprendre la gravetat de l’acte, però mai per indicar que hem d’aplicar tal càstig físic.

El cas es repeteix al capítol 25 del Deuteronomi, verset 12, quan diu que li hem de tallar la mà al qui faci avergonyir a altri.

En tots aquests casos es tracta només de càstig pecuniari. El verset del llibre de l’Èxode, igual que el del Levític, usen l’expressió ‘tàhat’, que significa ‘en lloc’: “un ull en lloc d’un ull”, etc. La mateixa expressió es troba al Levític 24:18, poc abans del verset 20 que ens ocupa, dient: “el que fereixi l’ànima d’una bèstia la pagarà, ànima en lloc d’ànima”. En aquest verset diu clarament que ha de pagar i, per tant, quan l’expressió es repeteix al verset 20 “ull en lloc d’ull” ha de tenir el mateix significat: que es tracta només d’un pagament de diners, i no d’un càstig corporal, i així hem d’entendre: ‘el valor d’un ull en lloc de l’ull perdut’.

El Tribunal ha d’examinar el cas i decidir quin ha estat el dany causat, segons les condicions de cadascú, segons l’estatus, segons la pèrdua de treball o de possibilitats socials, etc. Cada cosa té el seu preu, que no sempre és bo de saber, i per això és necessari el Tribunal, que ho comprovaran amb altres experts fins arribar a la solució.

L’estudi correcte

El fet és que, com dèiem al principi, que la secta dels baituseus opinaven que havia d’aplicar-se el càstig corporal, literalment, tallant la mà, o traient l’ull, tal i com està escrit a la Torà Escrita. No es tracta d’una versió arcaica o d’una tradició més antiga que els baituseus conservaven quan els fariseus ‘inventaven’ una altra interpretació, sinó tot el contrari: d’una visió estreta, que reconeixia només la Torà Escrita i que, a demés, no sabia ni tan sols llegir coherentment.

Però nosaltres tenim també la Torà Oral, que ens ajuda a comprendre allà on el nostre seny tal vegada no hi arriba, o allà on no som capaços d’entendre quina és la vertadera opinió del Creador que ens ha escrit aquestes paraules a la Torà. Sí, els Savis són capaços de reconèixer la intenció del Creador, ja que la cerquen amb gran interès, amb paciència i tenacitat, comparant textos i usant igualment el seny humà, criatura divina, que, quan no contradiu la Torà, ha de ser fiable (mentre coneguem bé les lleis de la lògica, del pensar correcte, és clar), i amb la preparació espiritual adequada, especificada en els llibres sants.

I dels versets citats, junt amb d’altres, arribem a la conclusió que poden haver-hi cinc multes diferents, acumulables. Una, pel dolor causat; una, per la pèrdua del treball; una, pel temps de convalescència; una quarta, pel metge i les medicacions; i la darrera, per la vergonya de veure’s en tal estat.

El Talmud, al tractat de Baba Cama, principalment al capítol vuitè (pàgines 83b-93a), podrem trobar les respostes a les preguntes que es desperten sobre els temes mencionats. Baba Cama és un dels tractats més estudiats a les acadèmies rabíniques, i aquest capítol, anomenat ‘haĥovel’ – ‘el lesiu’, ‘el qui causa lesió’, un dels més famosos i estudiats. Ja que si no coneixem les nefastes conseqüències de les nostres males accions, mai no podrem anar vius a bastament com per a evitar-les.

3 thoughts on “Ull per ull”

  1. Estimado Rabi Nissan ben Abraham,
    El Talmud, en Baba Metziá 59b cuenta el relato del debate del sabio Rabí Eliezer ben Horcanús con el sabio Rabí Irmiáh. Rabí Eliezer apelaba al cielo para darle la razón, incluso en cosas triviales, pero el cielo no se la daba, hasta que Rabí Irmiáh dijo “La Toráh fue entregada en el monte Sinaí …. la Torah no esta más en el cielo”. Esto hacia referencia a la aguas vivas de la Torah oral, el Talmud y Gemará, donde es responsabilidad de los sabios de cada generación la interpretación correcta de las leyes escritas, de acuerdo a la mayoria de los sabios. Esta es la única forma en que pueda existir una evolución ética y moral, si no deberíamos haber sido perfectos desde el principio, tal vez ángeles, pero sin libre albedrio. Hoy en día, donde poco a poco va avanzando la democracia en el mundo, o eso se pretende, el mejor defensor de la voz de la mayoria puediera ser el mismo Irmiáh. Sin embargo, la mayoria acaso debe tener siempre razón ? pues no, pero hay que seguir lo que dice la mayoria, por eso es responsabilidad de todos buscar la sabiduria y transmitirla a los demás, pues una mayoria ignorante y corrupta llevará a la destrucción, como recordamos de Sodoma y Gomorra.
    En cuanto al “ojo por ojo”, es una declaración de justicia. ¿Y acaso alguien renunciaría a la justicia? Cuentan los sabios que el mundo fue creado con justicia, pero luego vio el Creador que el mundo no podría sostenerse solo con justicia y recreo el mundo con misericordia. La justicia debe ser administrada con misericordia, no con el objetivo de vengar, sino de rectificar el mundo, y uno debe tener la humidad de reconocer sus errores y estar dispuesto a corregirlos. En la frase tan simpre “ojo por ojo” lo que vemos es que debe corregirse un daño causado por algo igual o equivalente, pero no físicamente, sino en cuanto a la importancia que otorgue el propietario al 0bjeto compensador por la ofensa. Y esto es tremendamente díficil de saber o “juzgar”, por eso debe ser llevado a cabo por sabios que respentando el principio de justicia con que fue creado el mundo, apliquen esta con la máxima misericordia posible. La situación evolutiva ideal, paradísiaca, sería cuando las normas de aplicación fueran de justicia, pero esta no fuera nunca aplicable porque todo el mundo llevará especial cuidado en no hacer mal o causar perjuicio a nadie, pero no por miedo a la represalia, sino por haber interiorizado en su totalidad el comportamiento ético y moral.
    Shalom
    Héctor

  2. Rab m’ ha fet reflexionar sobre la relativitat del mal que es pot fer…clar que no és el mateix un ull quan en tenim uno que un ull quan sols queda eixe…I així podriem pensar sobre tantes altres coses…
    Gràcies!

  3. Ahora Israel puede decir que tiene justicia para defender su causa, no una simple donación a su causa. Cuanto debe passar para que sea aceptable por todo el mundo

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.