Els proselitisme i el judaisme – Nocions de judaisme

5 Comments

Proselitisme, o no?

És ben sabut que el judaisme no és una religió proselitista. Més bé el contrari, fa tots els possibles per a dissuadir els possibles candidats.
I convé comprendre la raó, o les raons, d’aquesta conducta.

Per una part, si bé és veritat que les lleis del judaisme estan dirigides explícitament als jueus, per altra banda hi ha en el judaisme uns missatges universals que són bons, i molt necessaris, per tothom. Tant el cristianisme com l’islam, que han nascut de les llavors del judaisme, encara que han tergiversat cruelment gran part dels missatges, senten la ‘necessitat’ d’escampar les llavors per tot arreu, de manera que ningú quedi exclòs de la possibilitat de conèixer-les. I cal preguntar, per què el judaisme no ha fet quelcom paregut? Tal vegada si ho hagués fet des d’un començ, no haguessin comparegut aquestes dues altres religions que tant han perseguit els jueus i el judaisme.

Els Patriarques

La veritat és que, des d’un remot començament de la revelació divina als nostres pares, ja van sentir la necessitat de proclamar el missatge. Així ha d’entendre’s el verset del Gènesi (12:5) que diu: “prengué Avram a Sarai, la seva muller, i a Lot, el seu nebot, i tota la propietat que havien adquirit, i les ànimes que havien fet a Haran”, que aquestes ànimes eren prosèlits.

I, més endavant (12:8), quan diu que “construí un altar al Senyor i proclamà el Nom del Senyor”. Aquesta expressió ‘proclamà’ significa que ensenyava al públic interessat el Nom diví, o sia, que els explicava els camins del Senyor i com fer i exigir la justícia i el dret, com ja diu més endavant (18:19) que Avraham “ensenya els seus fills i la seva casa que va rere ell a que servin el camí del Senyor, fent justícia i dret”, que són dos punts que el Senyor aprecia especialment, com diu el Salm 33 (5): “Estima el dret i la justícia”. I els habitants cananeus del país ho coneixien i hi acudien, com diu (Gènesi 23:6) “príncep de D’éu ets entre nosaltres”.
El mateix feren els seus fills, Iç’hac (Gènesi 26:25) i Iaacov (35:7), que construïren altars per proclamar el camí del Senyor.

Un nou camí

Però ja amb el patriarca Iaacov comença un nou camí, ja que, a la fi, ha aconseguit construir una casa, una família, en la que tots segueixen el bon camí, i per tant es replanteja el camí a fer. És el significat de l’expressió (Gènesi 33:20) “alçà allà un altar i l’anomenà D’éu, el D’éu d’Israel”, significant que ja està ‘fermat’ a una família en particular, la família de Iaacov.

Més tard, quan el Poble d’Israel surt d’Egipte, moltes altres persones sortien amb ells, com diu el verset (Èxode 12:38) “i també gran multitud sortí amb ells”, alguns que només aprofitaven l’oportunitat d’escapar de l’esclavitud egípcia, però també molts que sentien una atracció especial cap al tarannà del Poble. Pot ser que alguns d’ells seguiren acompanyant el Poble fins a l’arribada a la Terra d’Israel, encara que sembla que la gran majoria se ‘perderen’ durant els llargs quaranta anys del desert.

Així mateix, un poble, els Quenites, fills d’Itró, el sogre de Moixé, seguiren fidelment al Poble d’Israel i s’establiren amb ells a la Terra Promesa (vegeu Jutges 4:11) i seguien amb ells fins la destrucció del Primer Temple, com podem veure a la profecia (Jeremies 35) que parla de la seva fidelitat indestructible.

I encara més tard, el rei Xlomó es casà amb princeses de tot el món, posant-se en greu perill espiritual, car pensava que la seva influença seria a bastament fort com per fer comprendre a aquelles princeses les veritats del judaisme, però s’equivocà, ja que ell sí que era a bastament fort en el compliment, però els súbdits encara no havien arribat a la maduresa indispensable com per a fer-se ‘donants’ sense perill d’esser influïts ells mateixos.

Desintegració del paganisme

A finals del Segon Temple començà una època de desintegració de la cultura pagana a l’Imperi Romà, i molta gent se sentia atreta pel judaisme. La nació dels Edomites, que habitava al sud d’Israel, fou conquerida i molts dels edomites es convertiren (de grau o per força, no ho sabem cert) al judaisme, i un d’ells era l’avi del rei Herodes. Altres tribus semites, veïnats d’Israel, també es convertiren en aquell temps. El Talmud critica aquesta pràctica dels reis Asmoneus, que pensaven, segurament, que d’aquesta manera alçaven l’honor del seu poble.

Els jueus que vivien fora de les fronteres de la Terra Santa avien establert colònies, amb les seves sinagogues i institucions, i així es posaren en contacte amb ells molts de romans i grecs, i quan, més tard, s’escampà el cristianisme, aquells conversos sembla que foren els primers en passar-se a la nova religió, molt menys exigent en qüestions de pràctica dels manaments.

Els prosèlits i la lepra

El Talmud diu, al tractat de Quiduixín, que els conversos són durs a Israel com la lepra.

Aquest comentari talmúdic ha tingut diverses interpretacions. Tenint en compte el context d’aquella època, és bo d’entendre que els Savis s’oposessin als conversos, que en molts de casos venien per convinença i no per convicció, i en altres casos àdhuc per força. I, en part, podria excusar el comportament d’alguns jueus que veuen amb mala cara l’arribada de persones que volen entrar a la sinagoga, al Cahal. Els prosèlits, segons diu el Talmud, són com la lepra!

Per tant, convé entendre el significat exacte.

Una de les explicacions diu que, com que els conversos no tenen experiència en el bon compliment del judaisme, poden donar mal exemple als mateixos jueus. Una segona explicació diu que, com que hi ha 36 llocs a la Torà que avisa de no causar- los cap mal, resulta molt difícil de complir correctament, i per això són durs com la lepra. Una tercera opinió diu que el motiu de la Diàspora és, precisament, recollir adeptes i conversos d’entre tots els pobles, i mentre no acabem la tasca no podrem tornar a casa. Hi ha també l’opinió, al contrari de la primera, que diu que els neòfits són més aferrats al compliment dels manaments i posen en ridícul als jueus. Una darrera interpretació diu que una de les condicions per què la Presència Divina resideixi entre nosaltres és que el Poble d’Israel estigui organitzat segons les famílies bàsiques, originals descendents de les Dotze Tribus.

Cadascuna d’aquestes interpretacions és incompleta i planteja una visió molt parcial, i és molt mal de saber com entendre-ho correctament, ajuntant les facetes aportades de la manera més adequada.

Integració en el Cahal

Està clar que el missatge de la Torà té dos nivells, el nacional i l’universal, i que tenim l’obligació, com ho van entendre els Patriarques, de donar a conèixer el camí del Senyor a tot el món, però cadascú a casa seva. I la qüestió si alguns individus dels pobles es volen integrar en el poble d’Israel, abandonat el poble on han nascut, si això és correcte o no, ja és un altre problema, car hem vist opinions oposades: uns que diuen que cadascú ha de trobar el camí dins el seu propi poble, i d’altres que diuen que no hauria d’haver esperat tant en venir al poble d’Israel. I per tant, l’opinió que diu que hem de recollir les ànimes dels prosèlits escampades entre els pobles de la Diàspora, no és acceptada per tots els Savis.

El Talmud explica, unes pàgines més endavant, que el prosèlit no forma part del Poble d’Israel mentre no se casi amb una jueva, o si és dona, que se casi amb un jueu. Però si se casen entre ells, encara no se consideren integrats en el Cahal (o ‘Call’, com l’anomenaven en terres catalanes), la Congregació, i a això es refereix la darrera interpretació que hem vist. Moltes vegades, hi ha una tendència a quedar-se amb ‘gent coneguda’, amb altres que també han fet el camí cap a la veritat, que finalment l’han trobada a la Torà d’Israel. Creuen que se forma un desequilibri si es casen amb jueus de soca-rel, i s’estimen més trobar companyia amb altres neòfits. Això és un error.

Llevat de tot això hi ha un altre factor, molt important avui en dia, i és el de les ‘ànimes perdudes’. Com bé sabem, en els anys de la història jueva, molts Fills d’Israel foren obligats a ‘convertir-se’ a altres religions. Però, segons la halakhà segueixen essent jueus com abans, i els seus fills també. Nosaltres podem perdre el fil de la genealogia familiar, però el Creador per cert que no el perd. I quan arriba l’hora, aquesta ànima torna al si del poble, encara que hagi de trescar mig món.

Per tant, està clar que el judaisme no pot tancar les seves portes als neòfits; ben al contrari, ha de tenir-les ben obertes per captar tots aquells que, perduts pels camins fatus del món, cerquen incessantment el Camí del Senyor.

5 thoughts on “Els proselitisme i el judaisme – Nocions de judaisme”

  1. Estimado Rabbi Nissan ben Avraham,
    ciertamente el judaismo tiene peculiaridades realmente difíciles de comprender. Si un grupo humano posee una doctrica, creencia, filosofía o revelación divina que esta convencido que es la verdad y que tienen las bases para una mejor organización social y humana, lo lógico sería que quisiera extender estos principios al resto de la humanidad. Otra cosa es la forma de hacerlo. Pero no es solo que el judaismo no sea proselitista, sino que es disuasorio, y es aqui donde uno no puede encontrar una explicación racional “positiva”. Acaso no ofreció HaShem la Toráh a todos los pueblos antes que al pueblo judío, y estos la rechazaron. Acaso el pueblo judío no debería seguir el ejemplo de su creador ? Acaso no fuimos hechos a su imagen y semejanza ? Esta claro que la peor forma de “vender” algo es intentarlo por todos los medios, y la mejor, mostrar que lo que está en venta es tan valioso que uno no esta dispuesto a venderlo. Pero aqui no estamos tratando con una venta de mercadillo, sino de las leyes que deben regir una sociedad de la forma más justa y solidaria. Desde este punto de vista, si uno esta convencido de la verdad y universalidad de unas leyes, no solo no debe ser proselitista, sino que debería ser una mitsvá, eso sí, siempre ligada a una mistvá previa que suponga la livertad de credo, pensamiento y expresión de cada individuo, al igual que todos los otos pueblos fueron libres de rechazar la Torah, pero siempre teniendo presente que esta fue ofrecida a todos los pueblos. Si uno presupone la bondad del pueblo de Israel como premisa, el hecho de que sea disuario al respecto de la entrega de la Torah, debería hacernos pensar que es por nuestro bien, implicando que la recepción de la Torah tendría algo malo. Y si asumimos la hipótesis contraria, habría que suponer que la Torah es buena para aquellos que la poseen, pero quienes la poseen no la quieren compartir, para su propio beneficio. Por supuesto hay otras hipótesis, pero no las voy a exponer aquí. En cualquier caso, lo que es maravilloso es el método de estudio. La Torah plantea una serie de dilemas éticos y morales que hay que analizar mediante el debate colectivo en la Yeshivas, viendo los diferentes puntos de vista de cada uno. Y otra cosa sorprendente es como siempre encontramos una porción de la Torah que podemos relacionar con acontecimientos o situaciones de nuestra vida cotidiana, y como estos acontecimientos nos hacen ver interpretaciones diferentes de cada porción según lo que acontece en nuestra vida. Es la propia vida la que nos descubre nuevas interpretaciones de la Torah. Por otra parte, efectivamente el credo cristiano y el musulman tienen su origen en el judaismo. Podemos decir que han sido “creaciones” judias, lo cual, la mismo tiempo confiere al pueblo judio una responsabilidad en su evolución. Un creador no puede desentenderse de su creación. Tal vez los números fijan los tiempos. La Torah fue entregada hace unos 3300 años, el cristianismo se fundo hace unos 2000 años, y el islam unos 1400 años. Escuchando a los números, tal vez no debamos extrañarnos de la “cruzada” que parece se inicia en el islam, pues así fue en el cristianismo unos 1400 años después de su creación. Tal vez lo que ha faltado en el cristianismo y el islam es algo fundamental; la Torah oral. La Torah oral, no escrita, permite la evolución en la interpretación de unas escrituras, que supuesto su origen divino, deben ser eternas. Pero la Torah oral permite reinterpretar la ley escrita en sintonia con el avance moral y ético de una sociedad. La ley oral de cada religión debería estar consensuada por los sabios de cada generación. Al igual que en el Talmud se han ido añadiendo anotaciones de los sabios de cada generación, hasta el momento en que se transcribió. Esto fue fundamental para garantizar que no se perdiera, pero al mismo tiempo convirtio las aguas vivas en aguas estancadas. Tal vez ahora no podamos verlo, pero dentro de mil años, la Torah escrita seguirá siendo la referencia, pero la Torah oral es la que adapta esta Torah escrita a la vida que rija en el mundo dentro de mil o diez mil años, tal vez en otros planetas, y para esto hay que añadir nuevas interpretaciones adaptables a nuevas situaciones que no existen en la actualidad. Y para que necesitamos la Torah escrita ?, porque es vital, sea verdad o no, que exista un creador en el mundo, y que en consecuencia cada individuo creado tenga un origen divino. El hombre nunca respetará y considerará a otro hombre un igual, ni tendrá un comportamiento ético y moral hasta que tenga la convicción en la existencia de un creador, y en el origen divino y único de cada criatura creada.
    Shalom
    Héctor

    1. Xalom benvolgut Héctor
      Com hauràs vist al meu article, hi he exposat el conflicte que hi ha actualment dins el poble jueu en referència al proselitisme. No és un tema senzill, i s’hi junyen dos temes diferents: el primer és donar a conèixer el missatge de la Torà a la gent del món, i el segon és que com més persones s’integrin al poble jueu. No són dos camins idèntics, ni molt menys!
      En teoria, hauria de crear-se un ambient no-jueu que fos lliure de paganisme, de la idolatria cristiana, de les falses idees sobre el Creador, un ambient que fes més fàcil el bon comportament, sense les mentires i la hipocresia que omple els actuals mitjans de comunicació, etc. Estic segur que hi ha miliars de persones que s’hi apuntarien. Però no té per què ser part del poble jueu. El poble jueu té la seva idiosincràsia particular, la seva història nacional i no és necessari que s’hi integrin persones de fora. Són dos temes diferents.
      Precisament, crec que el missatge jueu és bo de trobar, en la gran quantitat de publicacions que hi ha al mercat, en llibres, publicacions digitals, pel·lícules, cançons, testimonis vius o gravats. El qui ho vol trobar, no ha de tenir gaire problema.
      Si una persona així ha de ser part del poble jueu o no, deixem-ho als criteris de les lleis de conversió.
      Una abraçada.

  2. Lei su comentario que el Judaismo no es proselitista…y saben muy bien nuestra historia esta lleno de proseltismo comenzando con Abraham Avinu. Esto es una farza que el Judaismo no hace proselitismo. Si fuera cierto no estarian buscando nuevo adeptos o anusim a su obra y trabajo. Aun dire que la busqueda de supuesto anusim es con el fin de hacerlos proselitas y no como indico el Rav Duran Shaviim….retornos. Destruyen el yehus que tal anus pueda tener con sus ante pasados.
    Si…aparta de toda lo que dicen y postulan…El Judaismo del pasado y presente es proselitista desde el momento que su mission como Israelbes ser Luz a las naciones….para convertirlos en la creencia de nuestro padre Avraham.

    1. Benvolgut senyor Otero.
      No sé si heu llegit tot el meu comentari o només el seu començament.
      L’he començat citant, precisament, el comportament del nostre pare Avraham que feia tots els possibles per atansar la gent al Creador del món.
      Per suposat que hi ha diferència entre proselitisme de gent que en un principi no està connectada al judaisme i volem apropar-la, i gent que ja pertany al nostre poble i només volem aidar-los en el seu camí de retorn, com podríem aidar a qualsevol jueu que desconeix la seva identitat cultural i religiosa i el redirigim al bon camí. Això no significa que, si qualcú arriba per iniciativa pròpia i ens demana arropar-se sota ‘les ales de la Presència’, no puguem examinar el seu cas i decidir si l’acceptem o no. Això no és proselitisme!
      Si no sou capaç de diferenciar entre retorn i proselitisme, millor que deixem la conversació, ja que no ens portarà a enlloc.
      Per suposat que nosaltres, a Shavei Israel, seguirem el nostre camí, aidant a tots aquells jueus perduts que volen retornar al poble jueu, i també a aquells que, des de fora, s’hi volen integrar.

  3. Done fe personal i familiar de quant el judaisme no és, en absolut, proselitista…Pense que és molt important que desde dintre del Poble és faça un estudi fondo per comprendre que hi ha un abisme entre ser proselitista i ajudar a qui te cor jueu però no te documentada oficialment la seua identitat, com és el cas dels bnei-anussim, l’ànima dels quals vol retornar al seu llóc original.
    Gràcies Rab perquè vosté és un dels que ho entén perfectament i obra en conseqúència.
    Que Hashem li done llarga vida amb salut i força per continuar ajudant a tant que ho demanen…
    Gràcies!!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.