Els Plors de l’Altar

La iniciativa

La Torà menciona en més d’una vegada la possibilitat del divorci en el judaisme. Al llibre de Dvarim (Deuteronomi 24:1-4) s’estableix la manera d’efectuar-lo.

En primer lloc, ens podem fixar que la iniciativa del divorci, igual que la del matrimoni, la té l’home i no la dona. No vol dir que la dona no pugui incitar a una cosa o a l’altra, sinó que, al cap i a la fi, serà l’home el que ha de donar l’anell a la dona i no al revés, i ha de ser ell el que dóna la carta de repudi a la muller i no ella a ell.

El motiu d’això, segons ens expliquen els nostres savis, resideix principalment en el fet que l’home és el que té l’obligació de reproduir-se, mentre que ella no està formalment obligada, ja que el procés de l’embaràs i del part és dolorós i, per tant, no se la pot obligar. I, ja que la iniciativa per formar la família la té ell, també té la prerrogativa de dissoldre-la. Com he dit, això no significa que ella no pugui perseguir el jove fins que ell decideix casar-se amb ella, com passa en moltes ocasions. O que ella no pugui amargar la vida del marit fins que aquest decideix repudiar-la. Però el fet depèn d’ell.

Edifici etern

Està clar que quan una persona decideix construir una família no ho fa amb la intenció de destruir-la al cap d’un temps, sinó que vol que l’edifici sigui etern, com diem a una de les set benediccions que es reciten al moment de les noces, que el Creador ‘li atorgà una construcció eterna’. El Talmud explica que, ja quaranta dies abans de la formació de l’embrió, es declara al Cel qui ha de ser la companya d’ell o el company d’ella.
El profeta Mal’akhí (Malaquies 2:14) declara que la muller ha de ser ‘la teva companya i la dona del teu pacte’, significant una traïció terrible el fet de l’adulteri, sigui de la part que sia.

Per tant, està ben clar que, si bé es pot considerar el divorci com una bona solució a alguns problemes entre la parella, no pot ser mai el primer recurs ni la primera idea que pugi al cap quan hi ha una baralla entre ells. Hem de sortir de la premissa que el matrimoni establert és l’adequat segons el pla original.

Cert que aquest pla original es pot desbaratar, quan un dels dos es desmereix. El mal comportament d’un dels dos, a nivell espiritual o funcional, pot desbaratar l’equació i provocar el divorci o anul·lar la possibilitat de que el matrimoni se formi. En aquest cas, si un d’ells, o ambdós, es vol casar, haurà de trobar una nova parella.

Hi ha un verset al salm 68:7 que diu que “D’éu assenta els solitaris en casa, treu els presoners en temps apte…” i expliquen els Savis que això significa que hi ha ‘solitaris’, que no tenen parella, per haver-la perdut d’alguna manera, o per la seva pròpia mala actuació o per la de l’altre. I ara, aquests ‘solitaris’ volen formar família i el Creador els assenta, però això, per la comparació que fa el verset, és tan difícil com el moment de la Sortida d’Egipte, en que el Creador va treure els presoners d’Egipte en temps de primavera. I pot passar que un d’ells no reconegui la seva nova parella i deixi passar un temps preciós abans de formar la família.

La carta de repudi

De totes maneres, hem vist que el matrimoni ja format, com a darrera opció, se pot dissoldre, com diu la Torà que li ha trobat quelcom negatiu. Els Savis del Talmud es pregunten a quina cosa negativa es refereix, i aporten diferents opinions, segons el nivell de matrimoni que tenen com ideal. De totes maneres, des del moment en que es decideix que no poden continuar junts, el divorci està permès.

La Torà estableix la manera de fer-ho, i és que el marit li entregui a la muller una carta de divorci. Les condicions exactes per tal que aquesta carta de repudi sigui correcta són complicades per aquell que no coneix el tema, i normalment és un acte que es fa en un Tribunal. L’acta ha de tenir el nom del marit, el de la muller, el lloc on viuen, la data, etc.

Pot passar que tinguin més d’un nom, que tinguin un malnom pel que la gent els coneix. Tot això ha d’especificar-se a l’acta.

És imprescindible la presència de dos testimonis en el moment de l’entrega de la carta a la muller, i normalment també firmen el document. Si se fa sense els dos testimonis no té cap valor. I els testimonis, per suposat, han de ser jueus i complidors de la Torà, que si no, tampoc no té cap valor halàkhic. El marit ha de dir a l’escrivà que escrigui l’acta especialment per ells, i després ha de dir als testimonis que la firmin.

Tallar els llaços

Aquesta acta de repudi ha de declarar explícitament que se rompen tots els llaços entre l’home i la dona, i que aquesta és lliure de casar-se amb qui vulgui. Si bé és veritat que, en teoria, se poden posar condicions per tal que el divorci tingui efecte, aquestes condicions no poden ser ‘eternes’ o per tota la vida d’ella. Normalment en els Tribunals li faran declarar que no hi ha cap condició en el divorci.

És clar que, quan hi ha fills mutus del matrimoni que es desfà, han d’acordar-se les condicions de l’educació i el benestar dels fills, però això no pot ser una condició per tal que el divorci tingui efecte. Por firmar-se un acord entre ells, però que estigui fora de l’acte en sí del divorci.

En el moment d’entregar l’acta, el marit ha de comunicar-li a la muller que ‘aquesta és la teva carta de repudi’ i ha de depositar-la en la mà d’ella. No pot enganyar-la dient que és un altre document, o entregar-la mentre ella dorm o està despistada.

Algunes vegades les relacions entre els membres de la parella estan tan malament que el marit refusa donar-li l’acta de divorci ‘per fer-la patir’. Això és molt greu i, per molt que ella ho pugui merèixer, està terminantment prohibit ‘torturar-la’ d’aquesta manera, ni de cap altra. Quan passa que el marit ‘desapareix’, deixant la seva muller sense vida matrimonial i també sense divorci, se’l declara ‘fugitiu’ i a ella la denominen ‘ancorada’, ja que és com si una àncora no li permetés anar enlloc. El Rabinat té ‘comandos’ especials destinats a ubicar els marits fugitius, i té la possibilitat de negar-li la sortida de l’Estat fins que compleixi el seu deure amb ella. Quan ja ha fugit a altres països, van dues persones a convèncer-lo per tal que doni permís per escriure l’acta i que ells l’entreguin a la muller.

Els plors de l’Altar

Com ja hem dit i repetit, el divorci és sempre la darrera opció, ja que s’han de fer tots els possibles per a solucionar les relacions entre els cònjuges. En el profeta Mal’akhí que hem citat, comença el missatge dient: “i això també heu fet de bell nou, cobrir l’Altar del Senyor de llàgrimes, plors i gemecs…”, i els Savis diuen que quan un home repudia la seva muller, l’Altar plora per ells, ja que , segons el Midraix, l’home (i la dona) fou creat amb la pols del lloc on després es construí l’Altar. Quan se desfà, és com si la possibilitat de rectificar, representada a l’Altar, no tingués sentit, i per això l’Altar plora.

Moltes vegades els malentesos no tenen sentit, la situació se deteriora per manca d’atenció per part dels cònjuges. Poques vegades podem dir que no hi havia altra solució, encara que pot ser que ja no n’hi hagi.

Molt millor és quan els joves aprenen què han de buscar en la institució familiar, millor quan els seus propis pares són un bon exemple per ells. O quan troben uns bons mestres que els ensenyin com solucionar els problemes que sempre poden ocórrer.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.