La Salvació d’Egipte – Comentari a la festa de Péssah

0 Comments

La sang és la vida

Hi ha un punt de vista que diu que la salvació de Péssah és especial, ja que no depèn dels actes dels Fills d’Israel sinó que és ‘gratuïta’, sense motiu visible, fins el punt que ‘no tingué (el Creador) mes remei que donar-los dos manaments per tal de fer-los dignes d’ella’.

Aquests dos manaments són de sang: la sang del sacrifici de Péssah, com diu al capítol 12 de l’Èxode, verset 3 etc., i també el de la circumcisió, com diu al llibre de Y’hoixúa (Josuè 5:5), que tot el poble que sortí d’Egipte estaven circumcidats, i el midraix diu que ho feren just abans de sortir.

La sang és la vida, com diu la Torà més d’una vegada. I a aquestes dues sangs es refereix el profeta Yehezquel (Ezequiel 16:6) a l’al·legoria de la desemparada: ‘vaig passar i et vaig veure rebolcant-te en les teves sangs, i et vaig dir: en les teves sangs viuràs, en les teves sangs viuràs’, la sang de la circumcisió i la sang del sacrifici.

I aquests dos manaments són, precisament, els dos únics actius (d’entre molts d’altres que són ‘passius’, prohibicions) que si no es compleixen a temps comporten el càstig de ‘caret’, extirpació del poble.

La Vida com a membres d’aquest poble tan especial, depèn d’aquests dos manaments en particular. La circumcisió ens permet entrar al pacte que el Creador segellà amb Avraham, com podem veure al capítol 17 del Gènesi, i el Sacrifici de Péssah ens alça al nivell d’assemblea santa, de societat profètica.

Quatre Manaments

En realitat, el midraix (Mekhilta) diu que hi havia altres quatre manaments que havien complit durant tota l’època de l’esclavitud a Egipte: que no eren sospitosos d’adulteri, ni de difamació, ni canviaren els seus noms ni el seu parlar.

El midraix cita que només hi hagué una persona adúltera, Xlomit bat Divrí, mencionada especialment al text, per tal de demostrar que tots els altres, en tot el temps de l’esclavitud, no ho foren.

També amb la difamació, al començ del llibre de l’Èxode (2:14), només aquell home violent que volia ferir el seu germà va difamar a Moixé davant el Faraó.

En el moment en què arribaren a Egipte els anomena pels seus noms, i també a la sortida anomena les famílies, al llibre de Nombres (cap. 1), com descendents d’aquelles mateixes persones.

En quant a la llengua que parlaven, ja que a Avraham l’anomenen ‘l’Hebreu’ (Gènesi 14:13), i quan Moixé parla amb el Faraó ho fa en nom del ‘D’éu dels Hebreus’ (Èxode 5:3).

Qualitats Espirituals

Aquests quatre temes tenen unes particularitats especials, unes qualitats que demostren en nivell espiritual de Poble d’Israel.

La fidelitat conjugal és imprescindible per aconseguir que els fills puguin rebre d’una manera natural, ‘automàtica’, la possibilitat d’esser profetes. Això és particular en Israel, ja que persones d’altres pobles, abans de l’entrega de la Torà, podien accedir a la profecia només d’un gran esforç per adquirir la facultat i després desenvolupar-la, mentre que els Fills d’Israel la rebien dels seus progenitors que servaven la santedat del matrimoni. Això és el que significa, al Gènesi 5:3, que Adam engendrà a la seva semblança, tal i com ell ho era a semblança del Creador.

El segon punt, el de fer bon ús de la qualitat del parlar, també és indispensable per tal de fer-se dignes de ser profetes. Una persona que difama les altres l’està malversant i ja no podrà usar-la a nivell profètic fins que la corregeixi.

El nom d’una persona és la seva identitat, en el sentit en què es connecta amb els seus companys, amb els qui l’envolten. Conservar el nom jueu és conservar la identitat com fills d’Avraham, com membres del Poble de la Profecia.

Finalment, conservar l’idioma és el mitjà més directe per tal d’accedir a la profecia, ja que és la llengua emprada per a tal funció, conservada per la família d’Avraham quan foren confoses totes les llengües a Babel.

El midraix està dient que totes aquestes quatre funcions van ser respectades pels Fills d’Israel, malgrat l’esclavitud i les persecucions, i en les ínfimes condicions en què estaven a Egipte. No són manaments en el sentit estricte de la paraula, però sí són condicions sine qua non es podrien convertir en un poble digne de rebre la Torà al cap de cinquanta dies.

Això els feia capaços de dir, tot sortint d’una mar secada miraculosament per permetre el seu pas, que tot el que aspiraven era construir el Temple. Era el que permetia que, quan arribaven ja al Mont Sinai, rebessin la proposta d’esser un regne de sacerdots, un poble sant. I que fossin capaços d’acceptar el repte.

Han passat tres mil tres cents vint-i-vuit anys de llavors ençà. En aquest temps han passat moltes coses, i entre elles la pèrdua de la profecia i la destrucció del Temple. Està clar que si volem recuperar tant una com l’altre, el que hem de fer és rectificar en aquests quatre punts que senyala el midraix. Eliminar per complet la difamació i l’adulteri d’entre nosaltres, fins als nivells més acurats, més estrictes de les nocions, i recuperar plenament la identitat jueva, amb els noms propis jueus i la llengua hebrea, que són els primers passos per retrobar totes les característiques complementàries, les virtuts que ens feren creditors en el passat i que tan necessàries són en qualsevol moment.

One thought on “La Salvació d’Egipte – Comentari a la festa de Péssah”

  1. Valoro el comentari del rabí Nissan ben Avraham. Valoro també que estigui escrit en català. A Catalunya hi ha molta gent que admira Israel i que té simpatia, admiració per als jueus d’arreu del món.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.