Horaris Halàkhics – Què passa si volem resar les oracions del matí o del vespre abans d’hora?

0 Comments

2257229200612211317Rabí Nissan Ben Avraham

Xaharit i Arvit

Algunes vegades se’ns presenta l’ocasió de resar abans del temps marcat per la Halakhà, per exemple en l’estiu, quan la fosca arriba relativament tard, o quan hom va de viatge i no té més remei que resar abans d’hora per tal de gaudir de la tranquil•litat necessària per que l’oració sigui en calma.

Com ja sabem, l’hora de l’oració del matí, ‘xaharit’, comença amb la primera llum del matí i la del vespre, ‘arvit’, comença amb la posta del sol o, segons l’opinió més generalitzada, quan fa fosca.

En realitat, hi ha dues parts en cadascuna de les oracions, matinal i vespertina: una és la lectura del ‘xma’, i l’altra és l’oració en sí, l’Amidà, que també es fa a la tarda i es diu ‘minhà’. En teoria no estan relacionades entre sí, però ja des de l’època del Talmud o fins i tot de la mixnà les van unir a causa d’una halakhà que diu que l’Amidà ha de seguir immediatament després de la lectura del ‘xma’. I així ho podem veure a l’obra de Maimónides (Lleis de l’Oració, capítol 7:17-18; 9:1-2 i 9:9), però hi ha algunes lleis on encara es nota que són dues parts diferents, sobre tot en el que es refereix a l’horari de l’oració vespertina.

L’horari de la lectura del Xma al vespre fou establert a la Mixnà (Brakhot 1:1) ‘des de l’hora en què els sacerdots entraven a menjar les ofrenes’, o sia, des de l’eixida dels estels. Malgrat que el Talmud (íd. 2b) es veuen altres opinions sobre aquest tema, Maimónides (Lleis de la Lectura del ‘Xma’ 1:9) estableix que aquesta és la correcta, i també ho diu el Xulhan Arukh (235:1).

Controvèrsia sobre Arvit

En el que es refereix a l’oració d’arvit, depèn d’una controvèrsia entre dos Savis al Talmud sobre el final de l’oració de minhà. Uns Savis opinen que l’oració de minhà és ‘fins el vespre’, mentre que rabí Iehudà diu que és fins la ‘mitja minhà’, o sia devers una hora i quart abans del final del dia, i immediatament després comença l’horari d’arvit. Aquesta controvèrsia no fou decidida, i per tant cadascú pot decidir si se comporta segons l’opinió de rabí Iehudà o dels altres Savis. Amb aquesta manca de decisió halàkhica podem arribar a casos absurds en què un està resant minhà, segons l’opinió dels Savis, devora un que ja resa arvit segons la de rabí Iehudà, o fins i tot després d’ell; i àdhuc una mateixa persona pot resar un dia segons una opinió minhà fins el vespre i l’altre dia l’arvit abans del vespre segons rabí Iehudà. El que no podrà fer és resar les dues oracions entre la ‘mitja minhà’ i el vespre en un mateix dia, per no auto-contradir-se.

Lectura anticipada del xma

Quan els jueus arribaren a les terres septentrionals del nord d’Europa es veren amb prou dificultats per complir aquestes lleis i ja els primers rabins escriuen que en l’estiu solen llegir el xma i resar l’arvit abans de la posta del sol.

Sembla clar que abans de la posta del sol no es compleix encara l’obligació de la lectura del xma, ja que això soluciona només el problema de l’arvit. Ja el Talmud de Jerusalem diu que quan és difícil reunir la gent després de la posta del sol, se pot llegir el xma i resar arvit més prest, per tal d’entrar a l’oració amb l’ambient de lectura de la Torà.

Per tant, diu Raixí que la lectura del xma que es torna fer damunt el llit, a punt de dormir, és la principal i en ella se compleix l’obligació de la Torà, ja que l’anterior era invàlida, per ser abans de temps. En realitat, podrien complir en una lectura del xma qualsevol moment després de fer-se fosc, però temien que quan no hi ha un horari fixe, la gent s’oblida de tornar a llegir el xma i si no saben que hi ha de posar la intenció de complir el manament, segons alguns Savis no es compleix el deure.

Però hi ha una altra opinió, la de Rabenu Tam, nét de Raixí, que diu que segons rabí Iehudà quan comença l’horari de l’oració d’arvit una hora i quart abans del vespre, comença també l’horari de la lectura del xma, ja que en aquell moment comença ja el vespre.

Final del dia

No hem parlat aquí del terme ‘final del dia’ si es refereix a la posta del sol o a l’eixida dels estels, quan ja és fosca. També al matí hi ha dos moments: l’alba, quan comença la primera llum diürna, i l’eixida del sol, quan el disc solar apareix darrere l’horitzó.

Hi ha uns versets al Llibre de Nehemià (Nehemies 4:15-16) que diuen que els obrers treballaven de dia i guardaven de nit, i que el treball començava a l’alba i acabava amb l’eixida dels estels; per tant està dient que aquests són els límits entre el dia i la nit. Però hi ha altres opinions que diuen que la plenitud del dia és només en les hores de sol, des de la seva eixida fins a la seva posta. Per tant, des del moment de la posta del sol i fins que es fa fosca i surten els estels és un temps que no és clarament ni dia ni nit.

Tanmateix, encara hi ha molts dubtes sobre el tema, ja que no sempre es veu l’horitzó, ja que les muntanyes l’oculten, o els que viuen a Tverià, a la vall del Kinnéret, a prop de dos cents metres davall el nivell de la mar i tenen les muntanyes del Golan al llevant i la plana de Izre’el a ponent. A la pràctica, les muntanyes llunyanes, com les de Moav o del Golan, es consideren l’horitzó malgrat ser de entre cinc cents i mil metres d’altura, mentre que les properes és com si no hi fossen.

Temps estàndard

Ja en el Talmud s’establí un temps estàndard entre l’alba i l’eixida del sol, com el temps de caminar quatre o cinc quilòmetres, en què cada quilòmetre es fa en menys d’un terç d’hora, i normalment se calculen 72 minuts (18×4) abans l’eixida del sol per establir l’alba. Per suposat, això depèn de l’estació de l’any i del lloc, ja que el crepuscle en el tròpic és molt més curt que als països nòrdics.

En quant al vespre, hi ha diverses opinions al Talmud sobre com fer el còmput. Una diu que “la fosca” és devers 13 minuts després de la posta del sol, mentre que l’altra diu que són 72 minuts després de la posta del sol. La primera opinió és la tradicionalment acceptada a la Terra d’Israel des de temps immemorial. Alguns Savis opinen que el segon còmput és el correcte i per això no fan l’havdalà abans dels 72 minuts després de la posta del sol del final del xabbat.

Eixida dels estels

L’expressió “eixida dels estels” es refereix als estels mitjans, no tan grans que se veuen ‘de dia’, ni tan petits que només es veuen ‘de nit’, com diu el Talmud: “un – encara és dia, tres – ja és nit, dos – no sabem si és dia o nit, no estels grans ni estels petits, sinó mitjans”. I això, també, depèn de l’estació de l’any i del lloc geogràfic, encara que a majoria de la gent confia en el còmput estàndard, sense fixar-se gaire en els estels. Actualment és molt difícil veure els estels mitjans a les ciutats, ja que la llum elèctrica enlluerna i no ho permet, i per tant quan ja se’n poden veure tres de grans, senyal que els mitjans ja són en teoria visibles, i així se pot decidir que ha acabat el xabbat i se pot fer l’havdalà.

Això és un resum pràctic, ja que el tema dels horaris halàkhics és un dels temes més discutit fins avui en dia, i s’han escrit llibres i articles sobre les diferents opinions i com compaginar-les en la pràctica. M’he ajudat en part pel resum fet al llibre de Mixné Torà, tom ‘Séfer Ahavà’, publicat per l’editorial Coren Jerusalem.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.