L’alliberació de Jerusalem

0 Comments

ds-6day_war-41(3)

Rabí Nissan Ben Avraham

La gran poetessa israeliana Noomí Shemer fou durament criticada fa 47 anys quan la seva famosa cançó “Jerusalem d’Or” es feu pública en el 19è Dia de la Independència, tres setmanes abans de la Guerra dels Sis Dies. El motiu de la crítica era una de les estrofes, que diu: “com s’assecaren els pous d’aigua!, la plaça del mercat està buida, i ningú visita el Mont del Temple, a la Ciutat Antiga”. Els crítics deien que no podia dir una cosa així, mentre els àrabs omplen la plaça del mercat i visiten el Mont del Temple.

Ella es referia, és clar, a que els jueus tenien vedada l’entrada a la Ciutat Vella, malgrat que a l’armistici firmat al final de la Guerra de la Independència s’estipulés que els israelians tindrien via oberta per poder resar al Mur Occidental i a les sinagogues de l’antic barri jueu. Les sinagogues havien estat arrasades, el cementiri jueu del Mont de les Oliveres havia estat profanat i l’explanada del Mur s’havia convertit en un femer, i els jueus no podien més que veure la fila superior de les pedres del Mur des del minaret de Montision, fora de les murades de la ciutat, on acudien com en pelegrinatge.

Les forces de l’ONU guardaven la pau a la frontera entre el Sinai i Israel des de la Guerra del Sinai, però foren retirades per ordre de Gamal Abdel Nàsser just el dia de la Independència d’Israel, bloquejant el pas de Tiran per no deixar entrar vaixells al port d’Eilat, cosa que ja constituïa un ‘casus belli’. Entraren les forces egípcies en lloc de les de l’ONU, preparades per exterminar Israel, com declarava Nàsser, que havia fet coalició amb Jordània per coordinar l’atac. I no oblidem que en aquell temps Egipte era la República Àrab Unida, junt amb Síria, i això vol dir que l’atac estava programat des de tres direccions (la quarta és la mar Mediterrània).

PICT0215_waDurant tres llargues setmanes es debatí a Israel la manera de respondre a totes les provocacions àrabs. La decisió final fou d’atacar i no esperar l’atac directe dels àrabs.

Les tres primeres hores foren decisives. Els aviadors israelians havien estat entrenats en els seus vells avions francesos, i sabien que el futur del seu jove país estava en les seves mans, i feren proeses volant fins el darrer litre de combustible.

Però tots parlaren en aquell temps dels “petits detalls” que ningú podia programar i que feren possible que un petit grup d’avions exterminés ¾ de l’aviació egípcia en tres hores. Els jueus ja coneixem aquestes “petites intervencions divines” que fan que tot prengui un camí inesperat.

Els jordans, coordinats amb els egipcis, tenien un radar que cobria tot el territori israelià i podien descobrir qualsevol moviment de l’aviació. Els egipcis tenien bateries antiaèries preparades per tomar qualsevol avió que s’apropés, i esquadrons de vigilància que recorrien la frontera per tal de descobrir infiltracions israelianes. Però tot això no serví de res, per tota una sèrie de “coincidències” que els jueus denominem “miracles”.

En primer lloc, l’esquadró de vigilància de les 7:30 no sortí a temps. El capità estava indispost després d’una nit de festa organitzada pel seu general, cap de l’Aviació Egípcia, on havien begut i ballat fins l’alba. Així, no estava preparat el primer grup d’intervenció contra l’atac israelià. Quan el capità arribà, ja no hi havia ni avions ni aeroport.

A demés, el radar jordà que descobrí dotzenes de puntets que senyalaven els avions israelians que es dirigien cap a Egipte, comunicà als seus superiors a Egipte en la paraula clau “anab”, que els tècnics egipcis no comprenien. Durant més de mitja hora envià el codi “anab” als egipcis que, frustrats, el desconnectaren. Fins que qualcú decidí comprovar si no transmetia en el codi vell, que havien canviat a mitja nit. Però ja era massa tard. Quan ho descobriren, els avions israelians ja estaven preparant la segona envestida.

I més, encara. El cap d’Estat Major egipci tenia programat un vol de reconeixement per damunt tota la Península del Sinai, junt amb generals de l’Estat Major i el cap d’Estat Major iraquià, i per això donaren ordres molt estrictes de no disparar per cap motiu, des de les set fins a les vuit del matí. Just el temps que necessitaven els pilots israelians per exterminar els avions que estaven preparats a les pistes dels aeroports. Els soldats egipcis i els seus comandants discutien, mentre l’aviació israeliana els destruïa els efectius, si podien transgredir l’ordre o no. Aquells avions de transport de l’enemic foren vists pels israelians, que no sabien qui els ocupava, i que no els exterminaren per por de no hi hagués civils.

Més ‘descarada’ fou la intervenció divina en la segona volta dels avions israelians, quan ja no hi havia factor sorpresa i tots els míssils antiaeris estaven preparats per impedir l’entrada dels avions israelians. Els pilots van veure que no tenien més remei que penetrar dins la barrera de foc, en un acte desesperat, per tal de complir la seva missió i, de bell nou, el que els jueus anomenem “miracle”, que només quatre avions foren abatuts.

En el 19è dia de la Independència, tres setmanes abans de començar la guerra i quan encara no se sabia res del bloqueig egipci ni de l’imminent guerra, a la ieixivà de Mercaz Harav, a Jerusalem, el rabí Çví Iehudà Kook plorava per les ciutats jueves que estaven sota domini jordà. “On és la nostra Hevron? Nosaltres no l’oblidem! On és la nostra Bet-El? Nosaltres no l’oblidem!…”

Tres setmanes després, totes les ciutats que són el bressol de la cultura jueva, de la Història Sagrada, i que durant 19 anys no podien ni ser visitades, tornaven a estar sota domini jueu.

Els soldats israelians, amb llàgrimes als ulls, cantaven la cançó de Shemer, Jerusalem d’Or, mentre es preparaven perהרב צבי יהודה, הנזיר והרב גורן recuperar la Ciutat perduda. Mentre els soldats israelians avançaven, es transmetia la notícia per la ràdio i tots els ciutadans d’Israel seguien la transmissió mentre la cantaven igualment. I Shemer afegí una estrofa quan els soldats hissaren la bandera blanc i blava, com un tal•lit amb l’estel de David, sobre les murades de la Ciutat Vella: “hem tornat als pous d’aigua, al mercat i a la plaça; el xofar sona al Mont del Temple…”. El rav Çví Iehudà es convertia en el primer civil que visitava el Mur, just alliberat.

La halakhà diu que una ciutat de la Terra Promesa pot estar plena de jueus i considerar-se en ruïnes, i una altra sense cap jueu però considerada ‘construïda’. El que compta és el poder que domina el lloc: si el govern és jueu, ja no són ciutats en ruïnes! D’ençà la Independència d’Israel, la primera part de les ciutats foren ‘construïdes’. I d’ençà la Guerra del Sis Dies, gràcies a les ‘intervencions’ divines, la segona part deixà d’estar en ruïnes.

El 28 de Iyar es convertí en dia de festa, el Dia de Jerusalem, quan el Lloc del Temple tornà a les nostres mans.

One thought on “L’alliberació de Jerusalem”

  1. Reblogueó esto en Judaisme en catalày comentado:
    Avui és el Dia de Jerusalem. El dia que se celebra que, durant la Guerra dels Sis Dies, la ciutat es va reunificar i els jueus van poder accedir a l’emplaçament del Temple després de tants segles.

    Per a explicar com va anar tot, enllaço a un article del blog Beit Haanusim que ho explica.

    Xavua tov.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.