‘Vés, i reuneix a tots els jueus!’ – Comentari a la festivitat de Purim

0 Comments

Por Rabí Nissan Ben Avraham

Els amicsF0_0244_0000_am(72)

En la festa de Purim tenim l’obligació, entre altres coses, d’enviar plats de menjar als nostres amics, tal i com van decretar Ester i son cosí Mordekhai, al final del llibre d’Ester.

El motiu d’aquest decret és per tal de reforçar els llaços d’amistat, precisament amb aquelles persones que ens estan més a prop, aquelles amb qui tenim més contacte i per tant més perill de malentesos i de baralles.

Per tal de fomentar una societat amb esperit sà d’ajuda mútua, hem de fer esforços d’amistat per part nostra, tant si és convidant als nostres veïns més propans a l’àpat de Purim com si, al menys, enviant un bon plat del menjar que hem preparat.

La comoditat personal

Ja que el principal problema que va sorgir en Purim fou, precisament, la manca d’interès que tenien per la societat: havia acabat una època d’Exili amb la proclamació per part del rei de Pèrsia del dret de retornar a la pàtria i reconstruir el Temple i les ciutats destruïdes. I en lloc d’aprofitar l’oportunitat, molts dels jueus havien preferit romandre en les cases que ja havien construït a Babilònia, sens adonar-se’n que amb aquesta postura debilitaven l’esforç d’aquells que retornaven per a reconstruir la pàtria. Consideraven, segurament, que la seva comoditat personal o familiar tenia preferència a la tasca nacional.

No és gens senzill decidir com i quan hem d’anteposar les necessitats nacionals per davant les familiars o les particulars. La nostra comoditat personal ens és molt cara i molt estimada i res no la pot destorbar. Com podem saber que el poble, la nació, ens necessita urgentment i la nostra comoditat és pecaminosa?

La pèrdua dels lligams

El Poble jueu havia perdut les característiques nacionals amb la destrucció del Temple, devers setanta anys abans dels esdeveniments relatats en el llibre d’Ester. Havien desenvolupat un egoisme que havia desintegrat els vincles nacionals: primer s’havien dividit en dos estats diferents, el regne d’Israel al nord i el de Judà al sud. Després, i com conseqüència del mal comportament dels habitants del regne septentrional, llargament criticats en els llibres dels profetes, havia arribat l’hora d’exiliar els ciutadans d’Israel. Els seus germans del regne de Judà no havien fet gaire coses per ajudar: més bé ho consideraven un càstig diví ben merescut, i no calia preocupar-se’n més.

Finalment, les traïcions dels reis de Judà al rei de Babilònia, que els feia jurar fidelitat en nom del Creador, transgredint els avisos dels profetes, com Jeremies i d’altres que els exhortaven a complir els juraments, havien causat la destrucció i l’exili. El profeta Jeremies relata com els havia amonestat a que es complís el manament del jubileu, alliberant els esclaus, com diu la Torà, per tal d’evitar la vinguda de l’exèrcit babilònic i la destrucció del país. L’egoisme d’aquells que no comprenien que llur comoditat personal causava la destrucció de la nació, era massa gran i ens costà la vida nacional.

Tal vegada la pèrdua de les deu tribus, la majoria del poble, amb la destrucció del regne del nord, havia agreujat encara més el problema. No existia el ‘poble’, la ‘nació’. Tot era un conglomerat d’individus, sense personalitat col•lectiva, segons pensaven.

Això perdurava amb el retorn dels 42.000 jueus a la terra erma, aquells que no tenien res a perdre amb la seva emigració, mentre que els rics, els que havien aconseguit trobar un profit a l’exili, seguien còmodament a les seves cases babilòniques.

Vés, reuneix els jueus!

Era el que li deia el ministre Haman al rei Ahaixveróix: ‘hi ha un poble dividit i escampat entre els pobles…’ Un poble que ha perdut els lligams nacionals, i fins i tot els socials i comunitaris.

Si. El perill d’extermini amb el decret de Haman havia causat una reacció positiva: ‘vés i reuneix a tots els jueus de Xuixan!’

I la gent es reuneix i fan els tres dies de dejuni i comencen un procés de restauració dels lligams comunitaris.
Ester i Mordekhai volem reforçar aquest procés amb la institució del manament de Purim destinat a fomentar la connexió entre els veïnats, entre els més propans, com primera passa cap a una connexió més ampla: ‘família amb família, ciutat amb ciutat…’

En tot el llarg període del Segon Temple no vàrem assolir la meta fixada. L’esperit nacional no va ressuscitar, i va causar l’absència de Xekhinà, de la Presència Divina, en el recinte sagrat del Temple i, a la llarga, a la destrucció del que no era més que una maqueta de mida natural, sense les característiques del Primer Temple, i a l’exili que va durar quasi dos mil anys.

Al final d’aquest exili, fa uns dos cents anys, començà a despertar de bell nou l’esperit nacional i s’ha anat afirmant fins que hem arribat a la reconstrucció de la llar nacional, l’Estat d’Israel.

Encara, el suport actiu de cada jueu arreu del Món és indispensable, vitalment necessari. I la festivitat de Purim té encara la clara missió de fomentar els malmenats lligams comunitaris.

‘Vés, i reuneix a tots els jueus!’

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.