Comentari a la paraixà de Xlah

0 Comments

Pujarem!

Els espies

La paraixà de la setmana parla del viatge dels Fills d’Israel en direcció a la Terra Promesa. Havien passat quasi un any davora el Mont Sinai i en la paraixà de la setmana passada (Nombres 10:11) van rebre l’ordre de marxa. Al començament del Llibre de Dvarim (Deuteronomi, 1:2) ens aporten la dada que són només onze dies de viatge.

Però en el moment en que arriben a les portes del País d’Israel, surgeix un inconvenient imprevist. Moixé envia dotze espies que, quan tornen, consegueixen desanimar per complet el Poble. La gent plora a causa de les males notícies, malgrat la denegació de dos dels participants, que els asseguren que no hi ha cap motiu per plànyer-se. El resultat d’aquella desmoralització són altres 37 anys de trashumància abans de poder entrar a la Terra Promesa. I la veritat és que aquesta entrada ja roman defora del relate de la Torà, i no el podrem llegir més que al Llibre de Iehoixúa (Josuè).

El pecat dels espies

Els Savis s’ocuparen molt del pecat d’aquells deu espies que causaren un desastre tan gran. I més quan comença la paraixà diguent que eren tots homes importants i dirigents del Poble.

La raó principal que ens aporten els Savis a aquesta questió és que tots ells eren líders de la diàspora, o de la trashumància, que quan el Poble s’establís al País ja no tendrien la mateixa influència, ja perdrien la seva funció, i això els portà a interpretar els senyals que havien vist durant la seva gira d’espionatge d’una manera derrotista. Coses que ja sabem, que els punts de vista poden canviar dràsticament segons els interessos de cadascú, i pot resultar molt complicat arribar al punt de vista objectiu, net de influències externes.

Derrotisme

Hi ha altres explicacions. Pocs versets abans, al capítol 11 verset 26, la Torà diu que hi havia dos profetes que havien quedat dins el campament i anunciaven la seva profecia. Però la Torà no diu quin era el seu mensatge. Els Savis diuen que profetitzaven la mort de Moixé abans d’entrar a la Terra Promesa, i que això els havia desanimat. Com podrien conquerir un País sense l’ajut de Moixé, quan l’any passat no havien aconseguit, malgrat la seva presència, guanyar una sola batalla contra els Amalequites (Èxode 17:13)?

Calev i Iehoixúa els contesten que la força del Poble no està en llurs dirigents, sinó al contrari, la força dels dirigents està en el Poble. El Poble és el ‘depositari’ de la Presència Divina, la Xekhinà; i aquesta és la que dóna forces al Poble a resistir les contrarietats i a superar els reptes. Els dirigents són en funció del Poble, i no se’n poden alliberar de les seves exigències.

Potser que aquesta qualitat sigui especial del Poble d’Israel, ja que en altres nacions l’esperit de conjunt, d’assemblea, és molt diferent i segurament no concedeix als seus membres la força que pugui empènyer els líders a dur a terme la seva voluntat.

En el Poble d’Israel és tan fort, que a causa del derrotisme del Poble va quedar Moixé sense profecia durant els 37 anys de transhumància pel desert fins que recomençaren el trajecte cap a la Terra Promesa.

Si el Poble hagués acceptat la crida de Calev, haurien cridat amb ell el crit de “pujarem!” i efectivament haurien pogut entrar i heretar el País aquell mateix dia i la Història hauria pres un altre camí.

El derrotisme actual

Això em fa recordar el que ens va passar fa quaranta quatre anys, quan l’exèrcit israelià no va tenir més remei que conquerir la Ciutat Vella de Jerusalem, però en tenir-la en les seves mans, no va saber què fer i retornà de facto les claus de l’explanada del Temple a la Waqf, la Custòdia dels Llocs Sagrats dels Musulmans, que no trigaren massa a restringir l’entrada dels jueus a l’explanada del Temple, sobretot d’aquells que hi entraven per tal de resar…!

La culpa no la tenia el ministre de Defensa, Moixé Daian, que donà l’ordre, sinó la majoria dels israelians (els religiosos!) que eren capaços de travessar l’explanada del Temple per baixar en direcció del Cótel per resar allà.

Senzillament no n’estàvem conscienciats, no estàvem preparats per un regal tan important, no ens havíem sabut identificar amb els ideals que representa el Temple i que encara són completament extranys per a la majoria dels jueus d’Israel i del Món. La conscienciació, òbviament, no pot venir a empentes, sinó que ha de ser un llarg procés d’educació, que ja dura més dels quaranta anys que van haver de mester els Fills d’Israel per copsar els valors de la Terra d’Israel. Segurament els valors del Temple són més alts, més mals de copsar…

El Mont de Morià, la muntanya del Temple, encara està molt lluny de noltres, i pocs jueus escolten el crit del Calev contemporari que crida: “pujarem!”

Rabbí Nissán Ben Avraham
16/06/2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.