Comentari a la paraixà de B-huqotai: RNB

0 Comments

Estàndard Nacional

La paraixà d’aquesta setmana, B’huqotai, és un llarg enfilall de malediccions per aquells que profanin la santetat de l’any sabàtic, la “xmittà”.

Com ja sabem de la paraixà anterior, cada set anys és obligatori fer descansar la terra, com mostra de la santetat especial que té la Terra d’Israel. Està prohibit sembrar o conrear la terra i els fruits que hi créixen de per si tenen una santetat especial que impedeix fer-n’hi negocis o exportar-los fora de la Terra d’Israel.

Aquest manament és molt difícil de complir, ja que tots els agricultors queden desenfeïnats durant tot l’any. És necessari un grau molt alt de fe en el Creador per abandonar el camp durant tot un any i deixar que els veïnats el puguin fruir. I no tan sols els veïnats, sinó també els animals… (vegeu Levític 25:7).

Això fou el tema de la paraixà anterior. El tema de l’actual és, en realitat, declarar que aquest alt grau de fe del que parlàvem és el grau estàndard del Poble d’Israel, ja que el que no compleix aquests dictats està exposat a tots aquests càstigs del capítol 26.

O millor, diria que la prova que el manament de l’any sabàtic és l’estàndard del Poble és el fet que es tracta d’un manament dirigit a tot el col•lectiu i no tan sols als individus. És un Manament Nacional. Així com el descans sabàtic setmanal és un manament personal, individual, el de l’any sabàtic és nacional. I per tant els càstigs són a nivell nacional, que òbviament afecten a cada individu del poble, però la seva redacció està en un plurar col•lectiu.

La fiança

La Torà sobreentèn la premisa de la fiança mútua entre tots els membres del Poble. En realitat, la reïtera moltes vegades en els textes, ja que és un concepte difícil d’entendre i molt mal de pair. Això significarà que jo seré el responsable dels pecats que pugui fer el meu veïnat?! La Torà ho repeteix en la nostra paraixà (26:37): “Ensopegaran l’un amb l’altre com davant l’espasa”. Aquesta ensopegada no és tan sols física, sinó també espiritual. Una persona cau per causa (del pecat) de l’altra!

La fiança mútua és l’expressió formal, estatutària, legal, d’un concepte espiritual que indica la perfecta unitat de tots els membres del Poble.

Quan Yehudà vol convèncer son pare que els permeti que Biniamin els acompanyi en el pròxim viatge a l’Egipte, li diu: “Jo en seré fiador, me’n podràs demanar comptes” (Gènesi 43:9). Els Savis expliquen que l’arrel del verb “fiar” en hebreu és la mateixa que la de “mesclar”, significant que “la meva ànima està mesclada amb la seva” i tots els esforços que feria per tal de salvar la meva pell, són els que faré per salvar la seva. I més, ja que Yehudà es presentà voluntari per ser l’esclau de Yossef en lloc del seu germà petit!

Economia espiritual

La fiança, és clar, té dos sentits. Vull dir, que tal i com hem vist que podem rebre el càstig del pecat que ha fet el nostre veïnat, per la mateixa regla de tres podem rebre el premi per una bona acció que l’altre hagi fet.

Amb aquest tema en general acaba el Llibre del Levític, que és el de les normes de comportament dirigides més estrictament als Levites i als Sacerdots que oferien els sacrificis al Tabernacle (o al Temple). I la get podria pensar que, ja que són les normes dels Levites, no tenim noltres cap necessitat d’estudiar-les ni de conèixer-les.

Però en realitat són una mostra contínua de la fiança de la qual parlàvem justa ara, ja que els sacrificis particulars de cada persona que decideix amillorar el seu comportament, repercuteix immediatament en tot el poble i alça l’RNB, el promig nacional, i per tant, també en la renda per càpita. Aquí “els pobres” surten guanyant, ja que el compte nacional els afegeix “punts” que ells, personalment, no havien guanyat. A diferència de l’economia nacional, on els pobres no poden menjar els punts que els corresponen segons la renda per càpita, a l’”economia espiritual” aquests punts són molt tangibles i els proporcionen una empenta imprescindible per poder ascendir per una escala que no és gens fàcil de pujar. Igualment, a l’”economia espiritual”, els ‘rics’ no perden els punts positius que tenen, sinó que “han de pagar” els deutes dels ‘pobres’, en una sèrie de perills i aventures que hauran d’afrontar.

Cadascú segons les seves possibilitats i els seus esforços.

Xabbat xalom,

Nissan

Rabí Nissan ben Avraham
25/05/2008

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.