Comentari a la paraixà de Breixít

0 Comments

Quina diferència hi ha entre l´home i l´anima

Fugir de la responsabilitat

Quina diferència hi ha entre l’home i l’animal? Els científics s’han plantejat aquesta pregunta més d’una vegada, tal com també ho han fet els filòsofs. La resposta a aquesta pregunta reflexa normalment la tendència del que la formula, ja que aquells que no volen prendre gaire responsabilitats sobre els propis actes, preferiran dir que la diferència és marginal, mentres que aquells que reconeixen l’importància dels fets humans s’estimaran més dir que la diferència és substancial.

Tant uns, els científics, com altres, els filòsofs, han fet mil experiments per demostrar les seves conclusions; experiments per demés interessants amb resultats sorprenents, sens cap dubte.

A l’hora de legir els primers capítols de la Torà per força ha de tornar surgir aquesta pregunta, ja que no són pocs aquells que actualment posen per model de conducta els instints animals, o que se permeten fer tot allò que el seu cos (animal) els exegeix.

Tot és fútil

La veritat és que la resposta que ens dóna el gran Savi, el Rei Xlomó (Salomó) ens ressulta completament inesperada: “la superioritat de l’home per sobre l’animal és nul·la, ja que tot és fútil” (Cohélet [Eclesiastés] 3, 19).

No és aquest l’únic lloc en què el Rei Xlomó ens deixa bocabadats. Així mateix sembla que aquí s’ha passat una mica!

Els Savis (posteriors) d’Israel ja s’han afanyat per rectificar la mala impresió d’aquest verset i, incloent-lo en l’oració matinal, li afegiren una conclusió que és mala de veure a l’original: “…tot és fútil; a part de l’ànima pura, que retrà comptes davant el Rei de Reis”.

Però la veritat és que el Rei Xlomó se refereix, en els versets anteriors, als esdeveniments o als incidents que els poden ocórrer. Els homes, com els animals, poden caure malalts, reben l’influència del fred o de la calor, i al final se converteixen en pols, del que provenen. El fet que una persona se comporti perfectament des del punt de vista ètic o moral (seguint els dictats de l’ànima), no el salvarà ni de la mort ni del grip (quasi-)anual.

L’ànima pertany a un altre estrat. Tant, que pot ser no tenim els mots adequats per parlar-ne. No són miracles el que l’ànima ha de fer pel cos; vull dir, que si l’home se comporta segons els dictats de l’ànima no hem d’esperar que pugui caminar per damunt la mar o que pugui entrar dins el foc sense cremar-se. No són els atributs de l’ànima.
Dues “iod”.

La Creació de l’home fou doble: la Creació del cos i la de l’ànima, representades en el text hebreu en dues “iod” en el verb “waiícer” (= formà), mentres que en el que es refereix als animals hi ha una sola “iod”; el significat bàsic no canvia, però l’esotèric és quasi oposat. L’animal té un sol instint, mentres que la persona humana en té dos: un instint animal i un instint espiritual.

Per desgràcia el vocabulari català és equívoc, ja que “ànima” sembla més a “animal” que no a “esperit”. En aquest sentit els animals no tenen ànima. En hebreu hi ha mots diferents pels diferents significats: la “néfeix” és l’esperit de vida comú tant pels animals com per les persones humanes. Els homes tenen, a demés, altres quatre tipus d’”esperits”: “rúah”, “nxamà”, “haià” i “iehidà”, cadascun més alt que l’anterior, de les que s’en ocupa la ciència cabbalística.

Els Savis expliquen que aquestes dues “iod” representen les dues creacions: la del cos i la de l’ànima. A demés, l’arrel del verb “waiícer” [=”iod”, “çàdi”, “reix”] crea el mot “iécer” que és l’emprat per significar els ‘instints’. En realitat significa que l’home té dos instints: “iécer tov” i “iécer ra” – el bon instint i el dolent.

El “iécer ra” és el que causa l’inclinació humana al comportament que actualment es denomina ‘natural’, ‘lliure’: és el mal instint, que no ens permet diferenciar-nos dels animals, que no permet que l’ànima, l’esperit, influeixi sobre la persona. Creu que l’esperit és una gran molèstia i que viuria millor sense ell.

El “iécer tov” és el que ens encoratja a fer conviure el cos amb l’ànima, l’esperit amb la matèria. L’esperit no vol anul·lar la matèria, ja que sense ella no podrà fer res. Tampoc no la vol ofegar ni restringir, sinó que la vol guiar per tal que pugui desenvolupar-se al màxim. Ho podem comparar als exercicis que fa un atleta per tal de poder arribar a acompliment més perfecte. És clar que si fa els exercicis i les dietes sense recordar el motiu, li poden causar gran molèstia, però quan té la meta clara, no li ha de saber greu abstenir-se de menjar greix…

L’entrenament començà, segons el compte jueu, fa cinc mil set cents seixanta set anys i encara no l’hem acabat. A vegades sembla que tot el que hem fet fins ara no ha servit de res i que l’enemistat entre el cos i l’ànima és cada vegada més forta. Jo crec que, al contrari, la matèria se n’adona que no pot funcionar sense l’esperit i està fent els darrers intents de viure “independentment” d’ell. Tant a nivell particular com a nivell universal. La formació està a punt d’acabar; a continuació començarà un Altre Món, el de la pràctica en que funcionen, com haurien d’haver fet de tot d’una, ambdós en plena harmonia.

Rabí Nissan ben Avraham

18/10/2006

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.